ESCLAUS DELS TABÚS

Fa pocs dies vaig viure una experiència d’aquelles que esdevenen un bàlsam en temps de presses, neguits i impaciència. Moments que provoquen una catarsi emocional i es converteixen en un regal farcit d’esperança, tendresa i coratge. Situacions que et reconcilien amb una societat sovint materialista, freda, mancada d’empatia i que només classifica en termes d’èxit i fracàs, sense valorar la línia fina que separa una i altra posició. Una professora de secundària em va dir que organitzava una jornada especial per als seus alumnes de quart d’ESO i que volia portar diversos testimonis a l’aula per parlar dels obstacles. Perquè puguin afrontar, sense por ni victimisme, les barreres, entrebancs i traves que, de vegades, s’interposen en el camí. Perquè s’adonin que els obstacles són inherents a la vida. I em va demanar si podia acompanyar-los. Fa gairebé un any, vaig escriure un article en què explicava un episodi molt personal, però que va capgirar durant uns anys la quotidianitat de la meva família: l’anorèxia de la meva germana Laura. I malgrat saber que això significava remoure experiències, vaig acceptar la proposta.

No és fàcil parlar de pors, contradiccions i problemes personals. Perquè ens agrada exposar i publicitar –per totes les vies i xarxes possibles– allò que ens fa felices o que d’altres envejarien en un moment determinat. I encara que sabem que el món idíl·lic d’Instagram és feble i superficial, de vegades, ens enlluerna. Tanmateix, hi vaig anar seguint l’exemple de la meva millor consellera, la meva germana. Ella va ser qui em va dir, ara farà uns mesos, que parlés de la seva malaltia, que amagar-se’n és un fal·laç refugi i que si així podíem ajudar altres famílies, cap tabú o recel ens podia fer enrere. I allà em trobava, asseguda davant de més de quaranta adolescents que, per sorpresa meva, van emmudir quan vaig començar a parlar. Un silenci que, fins i tot, es feia incòmode. Unes mirades atentes que semblaven que fiscalitzessin cada paraula. Era estrany i, alhora, reconfortant, però hi era per intentar explicar com l’anorèxia, que és la tercera malaltia crònica en l’adolescència, pot transformar una noia jove amb ganes d’atrapar el món.

Com un dia, sense ser-ne del tot conscient, una adolescent pot entrar en un espiral viciós i deixar de menjar sense saber-ne els motius. Com pot caure fàcilment en un pou i com sortir-ne es converteix en un trajecte llarg i costerut. Farcit, evidentment, d’obstacles. Com això li canvia el caràcter i fa que s’esfumi la seva actitud optimista, esbojarrada i riallera. I com el seu entorn més proper, els pares i els germans, lluiten amb ella. Perquè necessiten recuperar la filla, la germana que la malaltia els ha robat. S’aferren a qualsevol esperança per intentar guanyar el combat. I ho fan des del silenci i embolcallats amb un pànic immens. Però celebrant cada pas endavant perquè, per petit que sigui, els dona confiança, llum i força. Perquè tothom és innocent. La Laura necessita entendre que no és culpable de res i que tothom intentarà ajudar-la per destruir el monstre que li menja el cervell, l’esperit, la vida.

Estava explicant aquest relat sabent que entre el públic hi havia noies anorèctiques. I algunes companyes seves no podien contenir els sentiments. Perquè estimen les seves amigues i les volen acompanyar, però no sempre aconsegueixen la paraula o el gest més encertat. I potser mai el trobaran però, de vegades, més val equivocar-se i ser-hi, que perdre una amiga mentre camina pel desert.

Tant de bo que aquest missatge els arribés, com també espero que entenguessin el meu altre desig: el de parlar, comunicar-se, trencar tabús. Això és el que necessita la nostra societat. No viure d’esquena a l’anorèxia, perquè la converteixen en una malaltia llunyana i estigmatitzada. I això vol dir treballar-hi des de tots els àmbits, socials, polítics i mediàtics, que tinguem al nostre abast. Explicar obertament i sense cap por que les aparences no sempre són reals i que els monstres també es poden destruir. Per sort, puc parlar-ne havent recuperat la germana i l’amiga. Havent deixat enrere els obstacles que durant un temps enterboliren la vitalitat de la Laura. I jo només puc dir-li: gràcies per ajudar-nos a trencar tabús.