I FINS I TOT A L’ARCÀDIA REGNA LA MORT
Gràcies a la televisió del despatx vaig poder gaudir de la sessió de formació del Congrés dels Diputats que es va produir aquesta setmana. Hi vaig veure riures, cares alegres amb els nous càrrecs, empentes literals per ocupar llocs als escons... Mentre observava el resultat de la gran festa de la democràcia, m’arribava per un canal de WhatsApp –a mi per WhatsApp m’arriben coses molt rares– una imatge de Les Bergers d’Arcadie, un dels quadres més famosos de Nicolas Poussin, pintor classicista francès del segle XVII.
L’obra de Poussin és profundament al·legòrica, obscura i subterrània i, per tant, reveladora. El paisatge idíl·lic de l’arcàdia ens evoca la vida durant l’edat d’or mitològica, edat dels homes segons la qual existia un regne d’alegria i pau, de menjar i beure infinit, un regne sense mort i patiment..., però al mig de l’arcàdia, Poussin hi va posar una tomba amb la inscripció següent: “Et in arcadia ego” (‘Jo, a l’arcàdia’). Jo, la tomba, la mort, fins i tot existeixo a l’arcàdia, on no hauria d’existir. I mirava el quadre a la vegada que mirava la sessió d’investidura, i no sé per quina raó trobava moltíssima relació entre els dos fets, un transfons tràgic que unia amb un fil l’arcàdia grega retratada per Poussin fa gairebé quatre-cents anys i el Congrés.
Perquè totes aquestes alegries que es veien al Congrés tenen els seus fonaments sobre cadàvers polítics que no fa ni sis mesos vivien aquestes mateixes alegries al mateix lloc, només cal que recordem Rivera i els seus caiguts davant de Vox i el PP. La política en què estem immersos és més fluctuant que mai, la clàssica roda de la fortuna gira cada cop a més revolucions per minut, i qui ahir era a dalt de tot avui no és recordat per ningú. Els alegres diputats, alguns d’ells molt superbs i envalentits per la seva actual situació personal i política, ho haurien d’anar recordant, ja que fins i tot a l’arcàdia política espanyola hi habita la mort, i aquesta cada dia té més fam.
