I ENS DIUEN ESPANYOLS
Rellegint les declaracions que l’abat Escarré va fer a Le Monde, publicades el 14 de novembre del 1963, em va sobtar no haver-me adonat abans de la darrera frase que tanca les seves reflexions en format d’entrevista i que convida al debat. Després d’afirmar que Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles i que, com a catalans, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, com qualsevol altra personalitat pròpia al si d’Espanya, acaba amb una contundent opinió expressada gairebé d’una manera dogmàtica: “Nosaltres som espanyols, no pas castellans.” La relectura em fa pensar que l’abat Escarré, que va tenir alts i baixos al llarg de la seva vida, vindicava el dret col·lectiu dels catalans a ser tractats i respectats com una nació que, ara com ara, perviu sota l’aixopluc d’un mateix estat, en aquest cas l’espanyol, però refusant alhora la uniformització d’una unitat en la universal personificada en Castella, la gran nació triomfant de l’invent. Tot i que no li compro la frase, la crítica soterrada del pare abat de Montserrat, dom Aureli M. Escarré, és un crit d’advertència que ben bé haurien de signar els unionistes que, ves per on, no s’ofenen gens quan, per viure, treballar i sentir-se també catalans, són tractats com a ciutadans de segona i amb el mateix raser i cruesa que pateixen els malèvols independentistes. Potser és que pel camí m’he perdut alguna cosa, però no sé pas de què els serveix donar tan de peixet als que els cargolen amb més dèficit fiscal, una falta flagrant d’inversions i espoli continuat de patrimoni (el proper serà el robatori de les 111 peces d’art del Museu de Lleida que, gràcies a la catalanofòbia desfermada, faran cap a ca Lambán). De vegades, em pregunto si ells, els unionistes, deuen circular per unes altres vies, per unes altres carreteres i autovies perfectament asfaltades i no per les recosides i boterudes que patim els que volem ser majors d’edat una vegada per totes. Potser el secret rau aquí i no ens n’hem adonat. Els unionistes, ara ho veig clar, encara que sigui d’amagatotis, deuen gaudir de bones infraestructures, d’un bon finançament, fins i tot d’unes balances fiscals envejables, talment com els extremenys o els andalusos, que reben molt més del que generen. Ja sabia jo que hi havia gat amagat, punyeteros.
