I ENS DIUEN ESPANYOLS

Relle­gint les decla­ra­ci­ons que l’abat Escarré va fer a Le Monde, publi­ca­des el 14 de novem­bre del 1963, em va sob­tar no haver-me ado­nat abans de la dar­rera frase que tanca les seves refle­xi­ons en for­mat d’entre­vista i que con­vida al debat. Després d’afir­mar que Cata­lu­nya és una nació entre les naci­o­na­li­tats espa­nyo­les i que, com a cata­lans, tenim dret a la nos­tra cul­tura, a la nos­tra història i als nos­tres cos­tums, com qual­se­vol altra per­so­na­li­tat pròpia al si d’Espa­nya, acaba amb una con­tun­dent opinió expres­sada gai­rebé d’una manera dogmàtica: “Nosal­tres som espa­nyols, no pas cas­te­llans.” La relec­tura em fa pen­sar que l’abat Escarré, que va tenir alts i bai­xos al llarg de la seva vida, vin­di­cava el dret col·lec­tiu dels cata­lans a ser trac­tats i res­pec­tats com una nació que, ara com ara, per­viu sota l’aixo­pluc d’un mateix estat, en aquest cas l’espa­nyol, però refu­sant alhora la uni­for­mit­zació d’una uni­tat en la uni­ver­sal per­so­ni­fi­cada en Cas­te­lla, la gran nació tri­om­fant de l’invent. Tot i que no li com­pro la frase, la crítica soter­rada del pare abat de Mont­ser­rat, dom Aureli M. Escarré, és un crit d’advertència que ben bé hau­rien de sig­nar els uni­o­nis­tes que, ves per on, no s’ofe­nen gens quan, per viure, tre­ba­llar i sen­tir-se també cata­lans, són trac­tats com a ciu­ta­dans de segona i amb el mateix raser i cru­esa que patei­xen els malèvols inde­pen­den­tis­tes. Pot­ser és que pel camí m’he per­dut alguna cosa, però no sé pas de què els ser­veix donar tan de pei­xet als que els car­go­len amb més dèficit fis­cal, una falta fla­grant d’inver­si­ons i espoli con­ti­nuat de patri­moni (el pro­per serà el roba­tori de les 111 peces d’art del Museu de Lleida que, gràcies a la cata­la­nofòbia des­fer­mada, faran cap a ca Lambán). De vega­des, em pre­gunto si ells, els uni­o­nis­tes, deuen cir­cu­lar per unes altres vies, per unes altres car­re­te­res i auto­vies per­fec­ta­ment asfal­ta­des i no per les reco­si­des i bote­ru­des que patim els que volem ser majors d’edat una vegada per totes. Pot­ser el secret rau aquí i no ens n’hem ado­nat. Els uni­o­nis­tes, ara ho veig clar, encara que sigui d’ama­ga­to­tis, deuen gau­dir de bones infra­es­truc­tu­res, d’un bon finançament, fins i tot d’unes balan­ces fis­cals enve­ja­bles, tal­ment com els extre­menys o els anda­lu­sos, que reben molt més del que gene­ren. Ja sabia jo que hi havia gat ama­gat, punye­te­ros.