la vida després de l’infern

L’agost del 2014, els combatents d’Estat Islàmic irrompien a la zona de les muntanyes del Sinjar i mataven 5.000 yazidites, incloent dones i nens. Hi va haver un èxode de milers de persones per aquelles caloroses muntanyes iraquianes, sense menjar ni beguda i amb els milicians trepitjant-los els talons. L’organització gihadista estava en el punt àlgid, ja que en aquell moment havia aconseguit controlar grans extensions de territori entre l’Iraq i Síria.

I per què els yazidites? Segons els islamistes, aquesta minoria religiosa que venera Taus Melek (l’àngel paó), en qui creuen després de Déu, és el diable. És una fe vinculada al zoroastrisme, tot i que també hi ha part d’antigues religions de la Mesopotàmia. No és la primera vegada que els yazidites pateixen una matança, ha estat una minoria perseguida des de fa centenars d’anys. En el segle XIII, aquest poble tenia 3 milions de membres; a les acaballes del 2019, són poc més d’1 milió. Els milicians d’Estat Islàmic van segrestar milers de dones yazidites ( les xifres parlen de 7.000) per convertir-les en les seves esclaves sexuals. Amb el desballestament de l’organització terrorista, algunes han pogut ser alliberades però encara n’hi ha més de 3.000 que continuen segrestades.

Fa unes setmanes, i en un programa de màxima audiència de la televisió iraquiana, un excombatent d’Estat Islàmic –arrestat a Alemanya i després deportat a l’Iraq– s’enfrontava cara a cara amb la seva víctima, que només tenia 14 anys quan va ser violada. La noia es va poder escapar una nit i va arribar a un lloc pactat, on l’esperava un mediador després que el seu pare pagués un rescat. Aquest ha estat el mètode que més s’ha utilitzat per recuperar aquestes joves. Moltes de les noies que han aconseguit fugir dels seus segrestadors necessiten una atenció psicològica que no reben.

El poble yazidita demana a crits que es faci justícia encara que en tenen ben poques esperances. El panorama és desolador. La majoria dels seus pobles van quedar destruïts després de la massacre. Uns 400.000 viuen en camps de refugiats al Kurdistan iraquià i gairebé 100.000 van fugir cap a Alemanya –un dels països que més ha fet per ajudar a investigar el parador de les esclaves sexuals– i el Canadà, amb poques intencions de retornar. I és que el destí d’aquesta minoria va quedar tristament marcat l’estiu del 2014. No només va ser la massacre, que es va descriure com un infern, sinó també les dificultats que han trobat per continuar amb les seves vides, atrapats entre els kurds (els yazidites acusen els seus soldats d’abandonar-los quan va arribar Estat Islàmic) i el govern de l’Iraq.

Els fets han estat reconeguts per les Nacions Unides però sembla que no hi ha pressa per investigar els fets ni per castigar els seus autors.