LES RAONS DE LES PRESONS

Segon o ter­cer grau, deci­si­ons, expli­ca­ci­ons, emo­ci­ons, raons.

Dret i política estan entre­llaçats des que les màqui­nes de la fis­ca­lia van res­pon­dre al con­text de l’1 d’octu­bre. Una fis­ca­lia que va dema­nar la presó pro­vi­si­o­nal de Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart com a reacció imme­di­ata i que fins al dar­rer moment ha man­tin­gut l’acu­sació de rebel·lió con­tra els líders cata­lans i la pre­si­denta del Par­la­ment. Un judici llarg, pro­ves ine­xis­tents, defen­ses des­con­cer­ta­des i una sentència dura, objecte de crítiques per part de mol­tes enti­tats inter­na­ci­o­nals. És nor­mal que el debat sobre la clas­si­fi­cació peni­tenciària als con­dem­nats per la sentència del Tri­bu­nal Suprem hagi omplert els espais mediàtics i soci­als dels dar­rers dies. És la pri­mera ocasió en què la pilota jurídica està a la teu­lada de l’admi­nis­tració cata­lana i en què la posició tècnica, política i ins­ti­tu­ci­o­nal ha de res­pon­dre a unes expec­ta­ti­ves de dig­ni­tat, coherència i raons tècni­ques jurídiques de rigor.

Segu­ra­ment, aquests són els pit­jors dies que ha de viure la con­se­llera de Justícia, i no són fàcils de dige­rir quan tens amics i com­pa­nyes a les pre­sons que tu diri­gei­xes, i per con­dem­nes injus­tes.

La presa de deci­si­ons finals al depar­ta­ment també ha de incloure raons de política cri­mi­nal. Unes raons que, malau­ra­da­ment, mai for­men part del debat mediàtic en pro­fun­di­tat i que van donar lloc a una reforma del regla­ment peni­ten­ci­ari l’any 1996, segons la qual els models de com­pli­ment en semi­lli­ber­tat hau­rien de ser molt més exten­sos del que ho són. Tot i els esforços de l’admi­nis­tració cata­lana –l’única comu­ni­tat autònoma que té com­petències en aquest tema–, el cert és que l’autèntica poten­ci­ació del ter­cer grau com a règim ordi­nari per als que reu­nei­xen els requi­sits no està nor­ma­lit­zada. La fis­ca­lia de vigilància i els jut­jats de vigilància no sem­pre sen­ten els cri­te­ris més favo­ra­bles.

Des d’un punt de vista estric­ta­ment jurídic, tenen tanta raó els que defen­sen el ter­cer grau com els que defen­sen el segon. Encara que pel que fa als con­dem­nats a nou anys, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, tenint en compte la durada de la pena, el temps que fa que són a la presó, els delic­tes i la com­pa­rei­xença voluntària al jut­jat, hau­ria estat rao­na­ble tècni­ca­ment adop­tar una clas­si­fi­cació ini­cial en ter­cer grau.

La pre­missa és que la fis­ca­lia pot recórrer con­tra qual­se­vol mesura que per­meti una fle­xi­bi­lit­zació del règim tan­cat, per tant aquest taló d’Aquil·les el tro­ba­rem sem­pre.

La qüestió de fons és en quina mesura els cri­te­ris de trac­ta­ment peni­ten­ci­ari es poden posar en marxa quan la sentència està mar­cada per l’absurd d’uns delic­tes pels quals l’únic trac­ta­ment pos­si­ble seria que els con­dem­nats abdi­ques­sin de les seves idees inde­pen­den­tis­tes. L’eti­o­lo­gia delic­tiva en aquests delic­tes és una ide­o­lo­gia, i una lògica de defensa de la lle­ial­tat par­la­mentària amb què repre­senta les pos­si­bi­li­tats d’error en la presa de deci­si­ons estratègiques.

D’una sentència que es basa en l’absurd, l’únic ele­ment que es pot pon­de­rar és si el com­pli­ment en semi­lli­ber­tat d’aquests pre­sos i pre­ses repre­senta un perill per a l’ordre públic, per a la rein­cidència o per a la fuga de la presó. Crec que no calen més jus­ti­fi­ca­ci­ons.

És cert que el tracte igua­li­tari per a tots els penats ha de ser el pri­mer, però també és cert que mai hi ha hagut a les pre­sons cata­la­nes pre­sos per aquests delic­tes. La durada de la pena no pot absor­bir la resta d’argu­ments.

Crec que des d’una tri­buna no es poden jut­jar deci­si­ons de tècnics i pro­fes­si­o­nals que estan abso­lu­ta­ment impli­cats en la rein­serció dels pre­sos i les pre­ses, però també és cert que aquest esce­nari, del qual es farà crònica històrica, ha de ser­vir per ado­nar-nos dels nos­tres punts febles.

Les raons jurídiques han de ser el pri­mer. Totes. I el debat jurídic que en ter­mes de trac­ta­ment peni­ten­ci­ari s’hau­ria produït en el com­bat per un ter­cer grau actual, per als que cre­iem en el dret peni­ten­ci­ari, ens hau­ria interes­sat pro­fun­da­ment tenint en compte tots els drets afec­tats i el sen­tit últim de la rein­serció com a fina­li­tat de la pena.

Tots els penats acu­mu­len dos anys de presó. Tots van com­parèixer voluntària­ment a l’Audi­en­cia Naci­o­nal sabent a què s’expo­sa­ven. Aques­tes dues raons també for­men part de la lògica en què ara es troba l’admi­nis­tració cata­lana, que està obli­gada a adop­tar deci­si­ons jus­tes, legals i no dis­cri­mi­natòries.