Per què Espanya no és un Estat de Dret (de veritat)?

Aamer Anwar, el brillant i valent advocat de la consellera Ponsatí, declarava aquesta setmana sortint dels jutjats d’Edimburg que “el delicte de sedició el van inventar les monarquies en el segle XVI per perseguir les revoltes de les persones que lluitaven pels seus drets i per la llibertat”. I afegia: “Per això ha desaparegut de l’ordenament jurídic de tots els països europeus. Excepte d’Espanya, naturalment.” Naturalment, és a dir, Espanya no és una democràcia europea homologable a la resta de països europeus.

La percepció que l’Estat espanyol no és un veritable estat de dret es va estenent entre l’opinió pública europea. Inimaginable en cap altre país de la UE condemnar, a més, a nou, deu i mig, dotze i tretze anys de presó membres d’un govern democràticament elegits, la presidenta d’un Parlament i els líders de les principals organitzacions civils per haver organitzat un referèndum, per molt que el Tribunal Constitucional d’aquell país l’hagués prohibit. Això no entra dins dels esquemes mentals del que podríem anomenar el “ciutadà mitjà europeu”, un ciutadà que té assumits de manera natural els principis i els valors del sistema democràtic.

Tanmateix, hi ha una manera una mica més científica d’explicar per què Espanya no és un estat de dret normal. Dins de la ciència política, hi ha una disciplina anomenada sistemes polítics comparats. Donada la diversitat de models polítics existents avui al planeta, aquesta metodologia comparativa permet fer classificacions amb una mínima garantia de rigor conceptual. Si el poder judicial és un dels tres poders de l’estat de dret, una bona manera d’analitzar un sistema polític és comparant el seu poder judicial amb els de la resta de països del món. I el mateix val per al Tribunal Constitucional –que pròpiament no pot ser assimilat pel poder judicial, sinó que seria una mena de “quart poder”, al costat dels tres poders de la divisió clàssica de Montesquieu.

Del poder judicial i de la jurisdicció constitucional, al capdavall, en depèn la qualitat d’un sistema democràtic. L’estat de dret va néixer per garantir els drets dels ciutadans: si el poder legislatiu estableix aquests drets i el poder executiu en garanteix el seu exercici, el poder judicial i el constitucional actuen com a poders sancionadors quan aquests drets són vulnerats. En són, per tant, la darrera garantia. I per això, mentre el poder judicial faci correctament la seva feina, encara que el poder executiu o el poder legislatiu fallin a l’hora de protegir i promoure els drets dels ciutadans, l’estat de dret estarà salvat.

Per la mateixa raó, quan el poder judicial i el constitucional no són capaços d’exercir correctament la seva funció, l’estat de dret fa fallida de manera irreversible. Tanmateix, com ho sabem, si aquests poders actuen o no correctament? El mètode dels sistemes judicials (o jurisdiccionals) comparats és, en aquest sentit, qui ens pot donar una resposta més objectiva, més científica. I quan entrem en el terreny de les comparacions relatives a la manera com els seus tribunals han actuat davant del conflicte de Catalunya, Espanya no queda gens ben parada.

Per fer una comparació de manera que es puguin extreure conclusions consistents, cal buscar en els altres sistemes polítics situacions o bé similars o bé idèntiques. Per desgràcia per al sistema judicial espanyol, aquests casos semblants o idèntics al conflicte català existeixen. Comencem pel Tribunal Constitucional, quan aquest ha hagut d’afrontar la demanda catalana d’autodeterminació. Hi ha algun Tribunal Constitucional, en la comunitat d’estats democràtics del món, que hagi hagut d’afrontar una demanda similar? Certament: la Cort Suprema del Canadà, que l’any 1998 es va haver de pronunciar sobre l’autodeterminació del Quebec, amb motiu de la reacció del govern federal canadenc contra el referèndum que el govern quebequès havia celebrat tres anys abans.

La sentència de la Cort d’Ottawa és cèlebre i no entrarem en detalls. Deia, si fa o no fa, que el Quebec no té el dret a separar-se unilateralment del Canadà, d’acord amb la legislació canadenca o internacional, però que, no obstant això, el govern del Canadà hauria d’entrar en negociacions “de bona fe” amb el govern del Quebec si els quebequesos expressessin una clara voluntat de separar-se. És a dir, la sentència obria la porta a la independència del Quebec, tot i que no reconeixia la validesa del referèndum del 1995. No donava la raó del tot ni als uns –govern quebequès– ni als altres –govern federal–. I, per tant, la Cort Suprema es comportava com un veritable àrbitre imparcial.

Quina manera de procedir tan allunyada d’allò que va fer el Tribunal Constitucional espanyol davant de la llei de referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya el 2017, d’acord amb la qual es va celebrar l’1-O: en aquest cas, el TC es va limitar a declarar la seva inconstitucionalitat, sense obrir a canvi cap porta de cap mena. Res estrany, de fet, si recordem que aquest mateix tribunal incapaç d’actuar com un àrbitre imparcial davant la demanda catalana d’autodeterminació tampoc havia estat capaç de ser neutral davant la demanda catalana de més autogovern, amb la sentència el 2010 sobre l’Estatut.

Anem al Tribunal Suprem. Hi ha algun tribunal, en la comunitat d’estats democràtics del món, que hagi jutjat fets similars a aquells sobre els quals ha sentenciat el màxim tribunal penal d’Espanya amb motiu del judici de l’1-O? Certament: el tribunal de Schleswig-Holstein, que en el model judicial federal alemany és també la darrera instància –Cort Constitucional a banda– per a un afer penal d’aquesta naturalesa. En aquest cas, la comparació encara té més objectivitat, perquè no estem parlant de fets similars, sinó de fets idèntics, ja que, en virtut de l’euroordre emesa pel jutge Llarena, aquest tribunal alemany es va veure obligat a valorar exactament els mateixos fets. La resposta dels jutges alemanys tampoc cal explicar-la, perquè és prou coneguda: els fets de la tardor del 2017 a Catalunya no només no constitueixen un delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni tan sols de desordres públics, sinó que són l’exercici de drets fonamentals –com el dret de reunió i de manifestació– la garantia dels quals és essencial per a un sistema democràtic. De nou, quina manera de procedir tan allunyada d’allò que ha fet el Tribunal Suprem de Madrid, quan en la seva vergonyosa sentència del 14 d’octubre dictamina que ens trobem davant d’un cas de sedició. Aquest delicte que, com diu l’Aamer Anwar, no existeix en cap democràcia del món.

Aplicant el mètode dels “sistemes judicials (o jurisdiccionals) comparats” arribem a la mateixa conclusió a la qual s’arriba des del “sentit comú europeu”: Espanya no és un estat de dret homologable al de la resta de democràcies del món. Davant d’aquesta evidència científica, pot la Unió Europea seguir mirant cap a una altra banda?