TOT ESTÀ EN ELS LLIBRES

De ben segur que el pre­si­dent del nos­tre país que ha nave­gat per tots els mars i que al llarg de la seva car­rera política ha pas­sat de l’ado­ració a l’odi, ha estat, ja ho deuen haver ende­vi­nat, Jordi Pujol i Soley. De la seva per­sona es pot opi­nar tant com es vul­gui i sovint amb la lleu­ge­resa que carac­te­ritza un país caïnita com el nos­tre. Alguns el seguei­xen llo­ant i d’altres li han fet creu i rat­lla negant-lo al més pur estil de Sant Pere. Final­ment, serà la història la que amb el temps sabrà tro­bar el terme just i la que des­triï el gra de la palla alhora que ens il·lumi­narà sobre el perquè de tot ple­gat.

Una vegada par­lant amb ell em va dir aquesta frase: “Tot està en els lli­bres.” Era la res­posta a tots els sig­nes gràfics que fina­lit­za­ven cadas­cuna de les fra­ses inter­ro­ga­ti­ves amb què el bom­bar­de­java. I és cert. Tot està en els lli­bres, i quants errors ens estal­viaríem tots ple­gats si conreéssim la lec­tura. Resulta imper­do­na­ble que algu­nes per­so­nes que pre­su­mei­xen de lide­ratge polític, i que estan al cap­da­vant d’ins­ti­tu­ci­ons impor­tants, no pos­se­ei­xin uns mínims conei­xe­ments de la història del nos­tre dis­sor­tat país. Pre­ten­dre, per exem­ple, que Espa­nya deixi de fer d’Espa­nya és un error gai­rebé de prin­ci­pi­ant. Una pedra amb la qual només poden tor­nar a enso­pe­gar aquells que no s’han parat a lle­gir els errors que altres ja van come­tre en el pas­sat. Les matei­xes estratègies equi­vo­ca­des, els matei­xos paranys, les matei­xes supo­si­ci­ons erràtiques, la falta d’uni­tat, de con­sens, les traïcions imper­do­na­bles i la volun­tat tos­suda de seguir sos­te­nint el lliri amb la mà. Tot ple­gat per no haver dedi­cat temps a la lec­tura. És ales­ho­res, des del des­co­nei­xe­ment més abso­lut de l’ene­mic, de com es mou i de com actua, quan ens sor­pre­nen les seves reac­ci­ons absents de lògica i legi­ti­mi­tat, quan no són sinó peren­nes i cons­tants d’ençà que el món és món. Ells, l’ene­mic, no enga­nyen, mai ho han fet. Mai no s’han mogut ni un mil·límetre d’on eren. Són tan clars que enllu­er­nen. Sem­pre al llarg de la història. Són així. Però és clar, la manca de lec­tura ens con­du­eix una vegada i una altra a enso­pe­gar amb la mateixa pedra que, en aquest cas, pos­se­eix també la força. I tot fa pen­sar que els errors estratègics es repe­tei­xen. Lli­ris, tones de lli­ris.