AUTODETERMINACIÓ
Ara fa cent anys, el 10 de gener del 1920, va entrar en vigor el Tractat de Versalles, l’acord en virtut del qual es volia intentar reconstruir Europa després de la Primera Guerra Mundial. Els arquitectes del pacte van ser el primer ministre britànic, Lloyd George; el primer ministre francès, Georges Clemenceau; el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i Vittorio Orlando com a conseller d’Itàlia. Wilson volia bastir les relacions internacionals sobre una base de comprensió i concòrdia; per això va impulsar la creació de la Societat de Nacions, les futures Nacions Unides. A més, Wilson defensava el concepte d’autodeterminació, que va encendre els sentiments patriòtics en països sotmesos al domini d’imperis. El de l’autodeterminació és un dret reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans i al qual, segons l’Estat espanyol, Catalunya no té dret i no pot exercir perquè no existeix. Ja abans que Wilson el popularitzés, intel·lectuals i pensadors com Mikhaïl Bakunin i Theodor Mommsen havien teoritzat i encunyat el mot que atresorava aquesta voluntat de ser dels pobles i de les nacions. El dret de qualsevol poble a disposar de si mateix per desenvolupar-se a partir de principis democràtics com la sobirania popular i el dret a la insurrecció contra la tirania. Ha plogut des de llavors, i les lleis i tractats internacionals han fet lectures esbiaixades i interessades a l’hora de fer costat a pobles o nacions que es volen independitzar de l’estat que els ha sotmès com si fossin una colònia, com és el cas de Catalunya i Espanya. El dret internacional reconeix el dret d’autodeterminació com un dels drets humans bàsics, però no hi ha cap regulació internacional sobre com exercir el dret d’autodeterminació, ni tampoc sobre a qui correspon. Bàsicament, perquè el sistema internacional d’estats constituïts és altament conservador, i cada estat prefereix, en nom de l’estabilitat, evitar el qüestionament de l’statu quo que suposen els nous processos d’autodeterminació. I així es constata que hi ha ciutadans de primera i de segona. Que n’hi ha uns que per haver nascut en un país determinat no podran tenir garantits els seus drets perquè, a dreta llei, podrien vulnerar els dels altres.
