AUTODETERMINACIÓ

Ara fa cent anys, el 10 de gener del 1920, va entrar en vigor el Trac­tat de Ver­sa­lles, l’acord en vir­tut del qual es volia inten­tar recons­truir Europa després de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Els arqui­tec­tes del pacte van ser el pri­mer minis­tre britànic, Lloyd George; el pri­mer minis­tre francès, Geor­ges Cle­men­ceau; el pre­si­dent dels Estats Units, Woo­drow Wil­son, i Vit­to­rio Orlando com a con­se­ller d’Itàlia. Wil­son volia bas­tir les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals sobre una base de com­prensió i concòrdia; per això va impul­sar la cre­ació de la Soci­e­tat de Naci­ons, les futu­res Naci­ons Uni­des. A més, Wil­son defen­sava el con­cepte d’auto­de­ter­mi­nació, que va encen­dre els sen­ti­ments patriòtics en països sot­me­sos al domini d’impe­ris. El de l’auto­de­ter­mi­nació és un dret reco­ne­gut per la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans i al qual, segons l’Estat espa­nyol, Cata­lu­nya no té dret i no pot exer­cir perquè no exis­teix. Ja abans que Wil­son el popu­la­ritzés, intel·lec­tu­als i pen­sa­dors com Mikhaïl Baku­nin i The­o­dor Momm­sen havien teo­rit­zat i encu­nyat el mot que atre­so­rava aquesta volun­tat de ser dels pobles i de les naci­ons. El dret de qual­se­vol poble a dis­po­sar de si mateix per desen­vo­lu­par-se a par­tir de prin­ci­pis democràtics com la sobi­ra­nia popu­lar i el dret a la insur­recció con­tra la tira­nia. Ha plo­gut des de lla­vors, i les lleis i trac­tats inter­na­ci­o­nals han fet lec­tu­res esbi­ai­xa­des i interes­sa­des a l’hora de fer cos­tat a pobles o naci­ons que es volen inde­pen­dit­zar de l’estat que els ha sotmès com si fos­sin una colònia, com és el cas de Cata­lu­nya i Espa­nya. El dret inter­na­ci­o­nal reco­neix el dret d’auto­de­ter­mi­nació com un dels drets humans bàsics, però no hi ha cap regu­lació inter­na­ci­o­nal sobre com exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació, ni tam­poc sobre a qui cor­res­pon. Bàsica­ment, perquè el sis­tema inter­na­ci­o­nal d’estats cons­tituïts és alta­ment con­ser­va­dor, i cada estat pre­fe­reix, en nom de l’esta­bi­li­tat, evi­tar el qüesti­o­na­ment de l’statu quo que supo­sen els nous pro­ces­sos d’auto­de­ter­mi­nació. I així es cons­tata que hi ha ciu­ta­dans de pri­mera i de segona. Que n’hi ha uns que per haver nas­cut en un país deter­mi­nat no podran tenir garan­tits els seus drets perquè, a dreta llei, podrien vul­ne­rar els dels altres.