ON EUROPA ES JUGAVA L’ÀNIMA, SÍ

L’octubre del 2018 publicava en aquestes mateixes pàgines l’article amb què es va iniciar aquesta sèrie de “Cartes des del cor d’Europa”. Es titulava: El cas català: allà on Europa es juga l’ànima. Hi deia, entre d’altres coses: “L’ànima d’Europa és el rebuig del totalitarisme i, per tant, dels nacionalismes supremacistes que el van desencadenar. [...] El nacionalisme espanyol que avui legitima la persecució desaforada de l’independentisme català és de la mateixa naturalesa que aquells nacionalismes contra els quals es va fundar la Comunitat Europea. Si davant de la situació catalana Europa calla, si callant convalida la deriva autoritària de l’Estat, estaria traint la seva missió fundacional. Seria tant com renunciar a la seva ànima.” Un argument que havia verbalitzat per primera vegada en la multitudinària manifestació de Brussel·les del desembre del 2017.

L’aposta europea –l’aposta de l’exili– era certament una aposta arriscada. No ja des d’un punt de vista personal, sinó, sobretot, des d’un punt de vista polític. Es tractava de desplaçar el conflicte amb Espanya cap a un nou terreny de joc, amb l’expectativa que aquest terreny de joc ens fos més favorable i, en conseqüència, les nostres possibilitats de victòria poguessin augmentar. Els objectius d’aquesta estratègia eren relativament fàcils d’explicar, però el que no resultava tan senzill era convèncer propis i estranys que es tractava d’una estratègia encertada. Per què esperar res d’Europa si davant de les porres de l’1 d’octubre els estats de la Unió Europea havien mirat cap a una altra banda? Aquell silenci eixordador dels governs i de les institucions comunitàries durant de la tardor del 2017 havia disparat l’escepticisme –i amb raó– sobre la utilitat del terreny de joc europeu.

Tanmateix, sempre vam dir que Europa no eren només els seus estats i la Comissió Europea, no eren només els partits i el Parlament Europeu. Que a més d’aquesta Europa, n’hi havia dues més: la dels jutges i els tribunals, i la dels ciutadans. Aquella orientada prioritàriament als interessos i a la realpolitik. Aquestes, tanmateix, al servei dels drets fonamentals, que són la materialització pràctica dels principis i valors de la democràcia. Perquè a diferència de la cúpula judicial espanyola, que està atrapada en una mentalitat i una cultura autoritària, teníem la certesa –o, si es vol, la confiança– que la justícia europea, ja siguin els tribunals dels estats o els de la UE, pren les seves decisions d’acord amb un esperit i un paradigma democràtic.

També de “la tercera Europa” –la de la ciutadania– era raonable esperar-ne una resposta més solidària i comprensiva amb la causa catalana que no pas la dels estats. Es tractava, sobretot, de fer entendre que el conflicte entre Catalunya i Espanya no era fonamentalment un xoc entre unionisme i independentisme, sinó un xoc entre democràcia i autoritarisme. Perquè hem de tenir clar que sense democràcia el projecte europeu moriria de manera automàtica. La UE és impossible al marge dels drets civils i polítics. Això ho saben els jutges –començant pels del TJUE– i els ciutadans europeus de manera molt majoritària. Però en realitat també ho saben els estats.

Espanya, amb les seves trampes contràries al dret europeu per intentar impedir que aquells que vam ser elegits eurodiputats puguem exercir com a tals, ha posat a prova la democràcia europea. I ha pres mal. Perquè el sufragi universal a la UE és sagrat. I això està per sobre de tota realpolitik i de totes les amistats més o menys perilloses entre el Tajani de torn i els partits unionistes espanyols, començant pel PP i acabant pel PSOE. Xocant contra la democràcia, l’Estat espanyol ja no xoca només contra Catalunya: xoca contra la UE i la seva raó de ser més profunda. I no és raonable pensar que la UE entrarà en un procés d’autodestrucció només per satisfer els interessos (espuris i patològics) d’un dels seus estats membres.

Dos anys després, doncs, es demostra que Europa sí que era un terreny de joc útil, i l’aposta de l’exili es confirma ara com una aposta intel·ligent. Davant dels tribunals, vam començar guanyant la batalla de l’extradició, eminentment defensiva, però que remet exactament a la mateixa qüestió de fons que la batalla judicial per esdevenir eurodiputats: remet a l’essència mateixa de la democràcia i de l’estat de dret. És possible, en un estat de dret democràtic, convertir el dret de manifestació i tot un grapat de drets civils en un delicte de rebel·lió o de sedició? Els jutges alemanys de Schleswig-Holstein van respondre “no”. És acceptable, en un sistema democràtic, posar barreres administratives al dret de representació que contradigui el sufragi dels ciutadans? Els jutges europeus de Luxemburg han dit “no”.

La batalla per entrar al Parlament Europeu ha estat ja no una batalla merament defensiva, sinó més aviat ofensiva. Tanmateix, s’ha produït encara en el camp estrictament judicial. Ara ve una nova fase de la nostra feina d’internacionalització: aquella que es desenvoluparà directament en el camp institucional. I aquí també seran moltes –i més complexes que les que hem viscut fins ara– les batalles que haurem de lliurar. Algunes de defensives, com el suplicatori, però que seran una gran oportunitat per obrir en canal el debat del cas català al si del Parlament Europeu, que és la institució que té més capacitat per fer d’altaveu i projectar un debat, qualsevol que sigui, al conjunt de la societat europea. D’altres d’ofensives, com la batalla perquè la UE del segle XXI canviï la seva manera d’entendre, reconèixer i respectar el dret a l’autodeterminació. “Place your bets, ladies and gentelmans.” La partida (institucional) tot just acaba de començar.