MADRID VOL REPATRIAR EL MOBILE

“És una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d’una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles es traslladi fora del territori nacional.” Aquesta frase la va pronunciar el 12 de setembre del 2005 l’aleshores presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, interrogada sobre l’OPA que en aquells moments l’empresa Gas Natural, amb seu a Barcelona, havia fet sobre Endesa, amb seu a Madrid.

Quinze anys després, una altra presidenta dels madrilenys i madrilenyes, la senyora Isabel Díaz Ayuso, ha fet unes declaracions que, si bé no són exactament iguals, sí que denoten un mateix imaginari respecte de Catalunya. Perquè l’amenaça d’arrabassar a Barcelona el Mobile World Congress (MWC) per endur-se’l a Madrid parteix de la mateixa idea: Madrid pot lluitar legítimament contra Barcelona perquè la capital catalana, de fet, no és percebuda com a espanyola. En un estat fort on la seva capitalitat fos indiscutible, que el MWC tingués la seu a Barcelona no només seria indiferent, sinó que seria recomanable per evitar la macrocefàlia i promoure el dinamisme general a tot el territori. En canvi, a Madrid, sigui des de la capital, sigui com en aquest cas des de la comunitat autònoma, sigui com sempre des de l’Estat, la idea és que a Catalunya no només no cal invertir-hi tot allò que indica la llei (fa uns dies es va conèixer l’esfereïdora dada del dèficit fiscal), sinó que cal evitar que a Barcelona s’hi concentri cap mena de poder, sigui polític, sigui econòmic, sigui cultural, sigui del que sigui. No pas perquè Barcelona es consideri una competidora (qui pot competir amb tots els beneficis de la capitalitat d’estat?), sinó perquè és a l’estranger. Per això Díaz Ayuso vol el MWC. El vol recuperar per a Espanya. No és una actitud exclusiva de la dreta espanyola. Històricament, tots els governs de l’Estat han maltractat Catalunya fins allà on la llibertat de l’aritmètica parlamentària els ha permès.

Com que a la vida sempre s’ha d’intentar veure les coses per la banda positiva, cal celebrar que els nacionalistes espanyols i l’independentisme català coincideixen en una cosa: Catalunya no és espanyola. La coincidència és un punt de partida gens menyspreable. Ara caldria avançar fins a descobrir per què, si no es considera espanyola, Catalunya continua sent tractada com una colònia i què cal fer perquè deixi de ser així. Des de l’independentisme la proposta és clara. A Espanya, em temo, no tenen cap alternativa al garrot, fins i tot, quan convé, sense alternar-lo amb la pastanaga.