L’excepció espanyola

Quan en les eleccions generals del 10 de novembre passat Vox va donar la sorpresa i es va enfilar per damunt dels 50 diputats fins a convertir-se en la tercera força al Congrés dels Diputats, no pocs analistes van córrer a fer el diagnòstic següent: el mapa polític espanyol, finalment, s’homologa amb el de la resta de la Unió Europea. Espanya deixa de ser l’excepció d’Europa, políticament parlant.

Aquesta tesi, a primera vista, podria semblar òbvia. A la majoria de països de la UE, l’extrema dreta està en auge, com no ho havia estat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i els partits que canalitzen aquest pensament xenòfob, masclista, ultranacionalista i euròfob –per posar només alguns adjectius– estan obtenint uns resultats inèdits, inimaginables fa a penes una dècada. Sobren els exemples: el Front Nacional a França, AfD a Alemanya, Salvini a Itàlia, però també el FPO a Àustria, el Fidesz a Hongria, el Foro per la Democràcia a Holanda, l’Aguila Daurada a Grècia, el Vlaams Belang a Bèlgica i les extremes dretes escandinaves, salvant totes les diferències –que no són menors, certament– que hi ha entre tots aquests casos.

Si fins ara l’extrema dreta espanyola havia estat camuflada dins del Partit Popular, l’aparició d’una marca específica com és Vox, permetia que ara també a Espanya hi hagués una força d’extrema dreta present a les institucions, amb un discurs teòricament més dur que el de la dreta tradicional i de govern. Com a la resta de la Unió Europea. Espanya, per tant, s’europeïtzava, en el sentit més negatiu i preocupant del terme.

Anàlisi errada, des del meu punt de vista. Cal, però, aprofundir una mica més en les dades de la “circumstància espanyola” per adonar-se que el cas de Vox no fa res més que confirmar l’excepció espanyola. No, Espanya no s’europeïtza perquè l’ultradreta espanyola exerceix un rol notablement diferent al de les altres ultradretes europees. En efecte, partits com el de Marine Le Pen i l’Alternativa per Alemanya no s’autoperceben a si mateixos com els defensors de l’ordre constitucional vigent als seus respectius països, sinó com a forces crítiques amb les regles del joc vigents. No es consideren ni presenten com a forces prosistema, sinó com a forces antisistema, encara que sigui des de la dreta. No volen defensar el règim –el règim nascut en la postguerra europea, en els seus casos–, sinó desconstuir-lo. No es consideren el cor del règim polític vigent, sinó com algú que està situat a la seva perifèria.

Vox, en canvi, si escoltem bé els discursos dels seus líders, pretén exercir la funció exactament contrària: s’autoperceben com els guardians de les essències del règim vigent, en la mesura que tenen clara consciència de la continuïtat entre el règim del 78 i el franquisme. Vox desemmascara millor que ningú el fil conductor entre la dictadura i la nostra suposada democràcia i, per tant, la feblesa de la transició espanyola. No són els enemics de la Constitució espanyola actual, sinó els màxims defensors del cap de l’estat que aquesta institueix, així com de l’article 2 i la seva idea de la “indissoluble unitat de la nació espanyola” que, des del seu punt de vista, és la clau de volta de tot el sistema constitucional. No volen substituir l’actual règim, sinó protegir-lo de tots aquells que, des del seu punt de vista, el volen destruir: comunistes, separatistes, feministes, etc. No són antisistema, en el sentit en què ho són els líders d’extrema dreta europeus, sinó que més aviat es consideren el veritable cor del sistema espanyol actual. I la millor metàfora d’això és el fet que el 10-N Vox tragués el seu millor resultat en la secció censal de La Zarzuela, on voten bàsicament els membres de la Guàrdia Reial i pocs més.

Aquesta diferència –del tot rellevant per entendre les dinàmiques polítiques dels diferents estats europeus– no és més que una conseqüència de la diferència radical entre la transició espanyola dels anys setanta i les transicions europees d’aquells altres països en què el totalitarisme de dretes també va governar –ja fos per tenir el suport electoral majoritari, com a Alemanya i a Itàlia, ja fos perquè van ser ocupats pels nazis, com va ser el cas de França, Bèlgica, Àustria, Holanda, els escandinaus, etc.–. A Espanya, reforma; a Europa, ruptura. A Alemanya deu anys de “desnazificació”; a Itàlia, el partit feixista prohibit de les Corts constituents que van fer la Constitució del 1948; a Espanya, una majoria de pares de la Constitució del 78 procedents del Movimiento. Mentre a la democràcia espanyola li obria la porta la llei per a la reforma política del 1977, aprovada per les corts franquistes, a la democràcia portuguesa li havia obert la porta la Revolució dels Clavells tres anys abans.

La transició espanyola és l’excepció entre tots els països europeus que van tenir un règim totalitari de dretes. La mala excepció, les conseqüències de la qual tot just ara podem comprendre amb tot el seu abast. Vox és una d’aquestes conseqüències, quaranta anys després. A l’Europa occidental, després de la Segona Guerra Mundial, la por va canviar de bàndol. Ser feixista a partir dels anys cinquanta, a França, a Itàlia o a Alemanya tenia un preu: quedar expulsat a la perifèria del sistema polític. A Espanya, els hereus del franquisme mai han percebut el risc que el fet de mantenir la seva herència, com han fet durant totes aquestes dècades, tingués cap cost polític rellevant. Ans al contrari: a Madrid la procedència franquista ha seguit obrint portes, moltes portes importants. Començant per les portes del Tribunal Suprem i d’algunes de les grans empreses que viuen del BOE.

Si la transició espanyola mai ha fet sentir als hereus del franquistes que procedir del franquisme fos alguna cosa incompatible amb el règim del 78, és normal que ara Vox reivindiqui simultàniament un discurs neofranquista i l’actual Constitució espanyola. Per què hi haurien de veure cap contradicció?

I això explica també l’últim ingredient de la diferència espanyola: el cordó sanitari. A França, a Alemanya, a Bèlgica... a la majoria de democràcies europees, les dretes majoritàries no es plantegen la possibilitat de pactar amb l’extrema dreta per tal de completar una majoria de govern. La tradició antifeixista de les dretes europees és massa forta per renunciar al cordó sanitari. No ho oblidem: la dreta britànica ve de Churchill, la dreta francesa de De Gaulle, la dreta alemanya d’Adenauer. Tots van lluitar contra Hitler. A Espanya, el PP i Cs han pactat tranquil·lament amb Vox allà on ha calgut: Andalusia, Madrid (Comunitat i Ajuntament), Múrcia, etc. Normal, si ben mirat a Espanya totes les dretes venen del mateix origen.

Espanya, amb l’ascens de Vox, no és avui més europea. És més que mai l’excepció. Fins que, en algun moment de la seva història, no sigui capaç de trencar amb seu passat totalitari i amb el nacionalisme espanyol que encara avui l’encarna –com sí que van ser capaços de fer els altres estats occidentals de la UE– no serà una veritable democràcia europea ni un estat de dret normal. I cal una ruptura real, no simplement estètica. No es tracta de treure Franco del Valle de los Caídos, sinó del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem.