LA VIDA DE BRIAN
Ja sé que està molt vist utilitzar la gran pel·lícula dels Monty Python per parlar de política, però el que hem viscut aquesta setmana és exactament el que mostra la divertida pel·lícula en aquella escena en què els grups es divideixen i s’odien a mort entre si. “El Front Judaic Popular”, “El Front de Judea”… El que estem veient, no només en l’independentisme, sinó també entre les faccions del PSOE, entre els que formaven part de Podemos i fins i tot en la dreta rància espanyola és, si fa o no fa, una guerra fratricida que ens comença a marejar. Estem arribant a un punt d’absurd d’unes dimensiones tan considerables, que la legitimitat, la legalitat, la justícia i l’objectivitat han desaparegut. Cadascú viu la realitat d’acord amb el mitjà de comunicació que consumeix, més o menys afí amb algun corrent polític (que respon a interessos que van més enllà, és a dir, als dels seus accionistes), i així, resulta impossible parlar amb ningú ni arribar a entendre alguna cosa. Cadascú interpreta com vol el que li expliquen, desconeix el que no li expliquen i es dedica a odiar aquells que uns altres volen que odiï.
Vam encetar la setmana amb la inhabilitació de facto de Torra com a diputat, amb la demostració en públic de les tensions entre ERC i JuntsxCat, amb el PSC fregant-se les mans i, sobre la taula, ja servida, la sopa freda del tripartit que és a tocar: PSC, ERC, Comuns. Per molt que ara ho neguin, fa olor de distància. Des de Madrid es pot veure perfectament. Iglesias, de fet, ja el dona per tancat, i el fet que des de La Moncloa posposessin en un primer moment l’inici de la taula de diàleg “fins que hi hagi un nou govern” deixa bastant clar de què va el tema. Hi ha dues opcions: o estan prenent el pèl a ERC, o aquí algú no ha explicat tot el que hauria d’haver explicat al seu moment.
Es poden defensar diverses posicions, i totes són respectables, i es pot estar més o menys d’acord amb l’estratègia de cada formació política, però el que s’ha d’exigir és ètica, transparència i claredat, justament el que està fallant fins al punt de fer incomprensible el que succeeix. Mai abans en les tertúlies havia sentit tanta incertesa i tanta menció als futuribles. Perquè, com en la Vida de Brian, hem arribat al panorama de l’absurd. Amb una diferència: això no fa cap gràcia.
