NO HEM GUANYAT, D’ACORD, PERÒ ELLS TAMPOC

Després d’un dilluns d’espectacle lamentable al Parlament, dimarts hi van comparèixer els consellers empresonats en la comissió del 155. Va ser un dia en què les emocions van aflorar per tots els racons del Parlament, com si fos una sessió solemne. Veure entrar l’exvicepresident Junqueras i els exconsellers Turull, Romeva, Bassa, Rull i Forn, que no hi tornaven des de la sessió del 27 d’octubre del 2017, va ser com un miratge. Un miratge que tenia les hores comptades i que, al vespre, amb la comissió finalitzada, els havia de tornar a tots i cadascun a les seves cel·les de la presó.

Escoltar-los a tots va ser un exercici d’humilitat. I de dignitat. Quina grandesa va tenir el govern sorgit de les eleccions del 27 de setembre del 2015, el govern que s’havia escollit per dur a terme la més gran escomesa de la Catalunya democràtica. Hi va haver reflexions profundes i precs d’estratègia compartida. Vam sentir Junqueras assumint la repressió com una via per guanyar la raó per un objectiu al qual –va dir– no renunciaria mai: “Ens poden empresonar, però: i què? I què?” Alhora, va admetre que es moria de ganes de “parlar amb tothom”, com ho va fer també Josep Rull quan va assegurar: “Estarem en totes les taules de diàleg.” Emotiva va ser la intervenció de Jordi Turull, que hauria pogut ser escollit president si la CUP l’hagués votat en primera volta, i que va advertir els diputats: “No tenim dret a malmetre el que hem guanyat.” O Dolors Bassa, que va fer una crida a aparcar “les baralles i les batalles de postureig”.

“No hem guanyat, d’acord; però ells tampoc”, van ser paraules de Raül Romeva. I són també una mena de conclusió. Perquè el 155 va servir per empresonar el govern i recuperar una estabilitat a Catalunya que l’executiu de Mariano Rajoy veia perduda després del referèndum i d’haver-se negat a negociar cap escenari. Un cop d’efecte destructiu que va ferir de mort la institució de la Generalitat i va frenar, sobretot, les polítiques socials.

I aquí estem. Amb el miratge acabat, tots a la presó un altre cop. Ara bé, amb quina grandesa i amb quina autoritat. D’allí en sortiran més forts, més determinats i més convençuts. Sabent que potser hem perdut una batalla però no pas la guerra. I que aquesta és una causa que es guanyarà a les urnes, sigui quan sigui, calgui el temps que calgui, però que es guanyarà.