ENCARA SOM AL 1978

La por­ta­veu del govern espa­nyol i minis­tra d’Hisenda, María Jesús Mon­tero, ha recla­mat als par­tits de la dreta que con­ce­deixi a les con­ver­ses amb Cata­lu­nya el mateix con­sens que va obte­nir l’apro­vació de la Cons­ti­tució el 1978, que va abas­tar des del Par­tit Comu­nista de San­ti­ago Car­ri­llo fins a la UCD d’Adolfo Suárez.

Una pre­tensió difícil. D’una banda, perquè l’Ali­anza Popu­lar de Manuel Fraga ja no s’hi va sumar ales­ho­res i ara, qua­ranta-dos anys més tard, els seus hereus cor­re­rien a cor­re­gir-ne els matei­xos defec­tes que lla­vors li retre­ien: el des­mem­bra­ment d’Espa­nya gràcies a les con­ces­si­ons als naci­o­na­lis­mes i a l’esquerra. I de l’altra, perquè el con­sens al qual fa referència la minis­tra va con­ver­tir la Cons­ti­tució en una catifa sota la qual els ano­me­nats “pares” de la carta magna hi van haver de desar qüesti­ons relle­vants per a una veri­ta­ble democràcia, perquè els tot­po­de­ro­sos “padrins” els ho van recla­mar com a con­dició per treure el vis­ti­plau de la seva mànega estre­llada. Ves, doncs, que no siguem encara al 1978.