EL JOC DELS DISBARATS

La rea­li­tat sem­pre supera la ficció, i en aquests dos anys de defensa dels exi­li­ats si he après alguna cosa és que qual­se­vol fet que ima­gi­nem acaba sent pos­si­ble... per molt absurd que pugui arri­bar a sem­blar. Les euro­or­dres en con­tra dels exi­li­ats i la lluita per treure’ls la immu­ni­tat serà ter­reny ado­bat per veure tot tipus de situ­a­ci­ons que pas­sa­ran als annals de la justícia euro­pea.

Molta gent ja s’ha per­dut en el labe­rint de situ­a­ci­ons que estan pen­dents de resol­dre’s, però aquesta set­mana n’hi ha dues que estan ocu­pant el pri­mer lloc en aquest podi en què es van ubi­cant, per ordre de des­propòsit, tots els dis­ba­rats que anem veient.

Men­tre celebràvem una vista rela­ci­o­nada amb les euro­or­dres del pre­si­dent Puig­de­mont, Toni Comín i Lluís Puig, el jutge Lla­rena ens sor­pre­nia amb una reso­lució per la qual, d’una banda, reco­nei­xia que Clara Pon­satí ja tenia immu­ni­tat a tota la Unió Euro­pea però no a Espa­nya, i que, segons la seva par­ti­cu­lar i pròpia inter­pre­tació, l’acord del Bre­xit la pri­vava de qual­se­vol pro­tecció si els jut­ges britànics eren capaços de man­te­nir-la al Regne Unit... Bàsica­ment el que dema­nava era que s’adop­tes­sin mesu­res cau­te­lars per impe­dir-li arri­bar a ter­ri­tori de la UE. Pen­sar que una euro­di­pu­tada tri­ada a la cir­cums­cripció elec­to­ral cor­res­po­nent al Regne d’Espa­nya només té immu­ni­tat a la resta de la Unió però no allà on va ser tri­ada és un dis­ba­rat i, també, una vul­ne­ració de la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal i de l’orde­na­ment de la Unió... Una cosa dife­rent és que els que come­ten aquesta vul­ne­ració esti­guin dis­po­sats a reconèixer-ho i, per això, serà un tema que caldrà resol­dre en juris­dic­ci­ons més democràtiques.

Pen­sar, si és que es va pen­sar, que un jutge a Espa­nya pot inter­pre­tar l’acord de des­con­nexió, el del Bre­xit, entre la Unió Euro­pea i el Regne Unit ja no és un dis­ba­rat, sinó un fidel reflex de la visió que alguns tenen d’ells matei­xos. No, ni tenen juris­dicció per fer-ho ni en tenen els conei­xe­ments neces­sa­ris... En qual­se­vol cas és un tema que caldrà resol­dre en juris­dic­ci­ons més pre­pa­ra­des i democràtiques.

La tos­suda rea­li­tat demos­tra, li pesi a qui li pesi, que les coses són una mica més com­pli­ca­des que el sim­ple fet de dic­tar una reso­lució... que, al final, estem veient que és una cosa que pot fer qual­se­vol. El tema de la immu­ni­tat, i la seva sus­pensió o no, és un fet prou com­plex per no avançar cap tipus d’esce­nari, però si hi ha alguna cosa de la qual podem estar segurs és que, des del mateix moment en què s’està vul­ne­rant per part dels que estan recla­mant la seva sus­pensió, les coses es van com­pli­cant més i més de cara a acon­se­guir aquest obs­cur objecte de desig que no és cap altre que por­tar a Espa­nya una part dels exi­li­ats.

La immu­ni­tat, sens dubte, garan­teix la lliure cir­cu­lació de Clara Pon­satí i així s’ha demos­trat amb el seu viatge a Bèlgica i amb el que farà a França. A Europa, ningú, abso­lu­ta­ment ningú, té dub­tes que això és així i a tot­hom, abso­lu­ta­ment a tot­hom, li sorprèn que alguns con­tinuïn entes­tats a negar aquesta rea­li­tat... Pot­ser el pro­blema ja no és jurídic, sinó psi­cològic, però, en qual­se­vol cas, aquest és un tema que s’haurà de resol­dre en juris­dic­ci­ons més pre­pa­ra­des i democràtiques.

L’afany per impe­dir que la Clara exer­citi el seu man­dat com a euro­di­pu­tada no té límits i, perquè no ens con­fon­guem, el que el jutge Lla­rena està dema­nant als seus homòlegs britànics és que l’empre­so­nin perquè no pugui exer­cir com a dipu­tada al Par­la­ment Euro­peu... Això no suc­ceirà, perquè el jutge escocès té les coses clares, està per­fec­ta­ment infor­mat de la con­dició i loca­lit­zació de la Clara i entén que no hi ha cap raó legal per adop­tar una mesura d’aques­tes carac­terísti­ques perquè el que se li està dema­nant és que infrin­geixi la lega­li­tat.

Inter­pre­tar, com fa el jutge Lla­rena, l’acord de des­con­nexió del Regne Unit com a resul­tat del Bre­xit no només és una gosa­dia, sinó que, com ja he dit, entrarà en els annals dels dis­ba­rats, perquè la inter­pre­tació feta no només exce­deix l’àmbit de les com­petències del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol, sinó que, a més, es basa en una errònia lec­tura de l’esmen­tat acord... Algú va fer un resum del resum i, de pas­sada, es va sal­tar la part més impor­tant que fa referència, d’una banda, al període tran­si­tori i, de l’altra, als des­ti­na­ta­ris d’aques­tes pre­vi­si­ons... En qual­se­vol cas, i com he anat dient, aquest serà un tema que caldrà resol­dre en juris­dic­ci­ons més pre­pa­ra­des i democràtiques.

Penso que el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea tindrà un ele­vat interès a pro­nun­ciar-se sobre l’acord del Bre­xit, i l’opor­tu­ni­tat brin­dada pel jutge Lla­rena és digna d’agrair; no tot poden ser crítiques, i aquest és un tema molt i molt interes­sant que gene­rarà una com­plexa juris­prudència que, sens dubte, afec­tarà la imple­men­tació del Bre­xit i el con­di­ci­o­narà des de la pers­pec­tiva d’unes euro­or­dres i de la immu­ni­tat d’una par­la­mentària euro­pea resi­dent al Regne Unit però tri­ada en una altra cir­cums­cripció.

Ja em puc ima­gi­nar la gràcia que farà a Boris John­son veure el seu Bre­xit sent escru­tat pel Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea com a resul­tat d’un intent des­es­pe­rat d’acon­se­guir allò que el dret no per­met: pri­var arbitrària­ment d’immu­ni­tat una dipu­tada al Par­la­ment Euro­peu. Els farts de riure que ens farem seran impor­tants o, més ben dit, ho serien si no estiguéssim par­lant d’una cosa molt seri­osa i que alguns s’estan pre­nent com un afer per­so­nal quan no ho és.

Queda molt camí per fer en aquests temes i, com he dit en més d’una ocasió, el més ade­quat seria fer-ho amb calma, sense pres­ses i medi­tant cada pas que s’ha de fer, perquè quan es comença a jugar amb l’orde­na­ment jurídic al final el que s’acaba fent és ani­qui­lar-lo.

Els que es pen­sin que això ja està fet s’equi­vo­quen. La dura bata­lla pel res­ta­bli­ment dels drets i les lli­ber­tats tot just acaba de començar, i no seran poques les tra­ve­tes que ens ani­ran fent. La con­dició d’euro­di­pu­tats no era una fina­li­tat, sinó un mitjà per poder-ho recon­duir tot a l’àmbit del qual mai hau­ria d’haver sor­tit: el polític.

Ara bé, també s’equi­vo­quen els que cre­uen que com més gran sigui el dis­ba­rat més fàcil serà que els donin la raó; serà just el con­trari i, amb la major de les espor­ti­vi­tats, els con­vido a medi­tar molt sobre els pas­sos que cal fer abans de posar-se a cami­nar perquè, d’aquesta manera, no segui­ran fent el ridícul ni danya­ran més la imatge d’una justícia que no els per­tany. A Espa­nya hi ha milers de jut­ges que, cada dia i amb escas­sos mit­jans, fan una bona feina i que no es merei­xen veure’s arros­se­gats per un des­pres­tigi d’aquesta inten­si­tat per aquells que han deci­dit imple­men­tar, a través de la seva funció juris­dic­ci­o­nal, una agenda política que és incom­pa­ti­ble amb la juris­dicció.