ESPANYA, TERRA D’ACOLLIDA

De nazis, feixistes i dictadors, Espanya n’ha estat, durant dècades, terra d’acollida. Com el belga Léon Degrelle, mort el 1994 a Màlaga, després d’anys de placidesa a Torremolinos. Fundador del moviment ultra Christus Rex, combaté amb les Waffen-SS de Himmler i el 1936 s’entrevistà amb Mussolini i amb Hitler, de qui li agradava de ser presentat com el “fill adoptiu” i a qui tenia per “l’home més gran de la nostra època”. Amb la rendició nazi el maig del 1945, fugí de Noruega, on es trobava, cap a territori espanyol, en un bombarder Heinkel facilitat pel ministre nazi Albert Speer, i l’aparell es quedà sense combustible a la badia de Sant Sebastià, on aterrà. Tot i la pena de mort per crims de guerra, el franquisme l’acollí, el protegí i es negà a la seva extradició, cosa que també van fer els governs d’UCD i el PSOE fins a la seva mort. Retirada la nacionalitat belga per col·laboracionisme amb els nazis, el 1954 obtingué l’espanyola, amb el nom fals de José León Ramírez Reina i, gràcies a la Falange, rebé molts contractes d’obra del règim franquista a la seva empresa. Sempre mantingué les seves posicions polítiques, entrà en polèmiques negant l’Holocaust, escrigué obres de divulgació feixista i fou un dels fundadors de CEDADE.

Otto Remer, antic membre de les joventuts nacionalsocialistes, residí a Marbella. El 1943, Hitler el nomenà general.  Amb motiu de l’operació Walkiria, en la qual el Führer sortí il·lès de l’atemptat, rebé l’ordre de Goebbels d’ocupar el quarter general de Friedrich Fromm a Berlín, sospitós de conspiració, i el feu detenir. Per aquella actuació ràpida fou ascendit a cap de la seguretat personal de Hitler. Acabada la guerra, complí tres anys de presó i, el 1994, fou condemnat a dos anys més en qüestionar l’Holocaust i intentar organitzar el Partit Neonazi Alemany, pena que evità amb la fuga a Espanya, on morí el 1997. L’especialista en operacions de comando, Otto Skorzeny, va morir a Madrid el 1975, després d’uns anys de vida tranquil·la a Alcúdia (Mallorca). Adquirí gran notorietat en dirigir el rescat de Mussolini a través de l’operació Roure, en la qual aquest oficial de les SS, conegut com Cara Tallada per les cicatrius de la cara, encapçalà un comando de paracaigudistes de la Wehrmacht que alliberà el Duce de l’Hotel Campo Imperatore, on romania vigilat, en una acció espectacular. Era el 12 de setembre del 1943, i Mussolini fou traslladat directament a Alemanya amb el Führer. Alliberat sense càrrecs en la postguerra, sembla que organitzà Odessa, entitat que reunia antics membres de les SS.

L’oficial de les SS Gerhard Bremer participà en la invasió de Polònia i, després d’anys de presó, el 1954 s’establí a Dénia (Marina Alta), en un luxós complex turístic on organitzava festes privades. Hi assistia amb l’uniforme de les SS i hi sonava Wagner, el músic antisemita preferit dels nazis. Morí el 1989 i la banda municipal es negà a tocar en el seu enterrament, tal com pretenia el batlle de llavors. Sis anys més tard, també a Dénia, hi moria Anton Galler, autor de la massacre a la població italiana de Stazzema, el 12 d’agost del 1944, on foren afusellades 560 persones, majoritàriament nens i dones. Fou enterrat al cementiri de Dénia amb la mateixa normalitat amb què hi visqué. El 2011, a Marbella, hi morí Wolfang Jugler, escorta d’Adolf Hitler. A casa, hi exhibia els uniformes de les SS, la seva condecoració de la Creu de Ferro i un retrat del Führer. Els governs d’UCD, el PSOE i el PP mai no en concediren l’extradició. I del 1945 al 1965, es refugià a Espanya fugint de la justícia italiana Mario Roatta, militar feixista, cap dels serveis secrets de Mussolini i botxí despietat a Croàcia i Eslovènia el 1942.

El genocida Ante Pavelic, president de la Croàcia independent, morí a Madrid el 1959. Els seus mètodes sanguinaris sorprengueren els mateixos nazis i la seva tomba sempre és plena de flors, al cementiri madrileny de San Isidro, on hi ha també les sepultures d’altres dictadors, com el militar veneçolà Marcos Pérez Jiménez que visqué un exili daurat a La Moraleja, on morí el 2001. I també de Fulgencio Batista, el dictador cubà enderrocat per Fidel Castro el 1959. Morí el 1973 a Marbella, on residia. Un any abans, havia mort a Madrid Fulbert Youlou, el dictador congolès, fugit de la justícia, que trobà també recer a Espanya. El 1970 va ser exhumat el cadàver del dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo i traslladat de París a Mingorrubio, on reposa avui al cementiri d’El Pardo, al costat de Carrero Blanco, Arias Navarro i, ara, Franco. No és gens estrany que, en morir aquest darrer, l’únic cap d’estat que assistís a les exèquies fos, precisament, un altre dictador: Augusto Pinochet.