ELOGI DE LA BONA MORT

Quan l’atzar ens aboca al pre­ci­pici fatal però ens deixa un peu a terra i ens penja l’altre en el buit, no sem­pre tenim la pos­si­bi­li­tat de retro­ce­dir i recu­pe­rar la vida amb ple­ni­tud ni d’avançar per alli­be­rar-nos amb la mort. Sobre­viure amb dolor o amb la deni­gració física i/o psíquica no és ni tan sols morir en vida. És una tor­tura, un cal­vari, per a qui ho pateix i per a qui l’estima. Con­ce­dir a aques­tes per­so­nes la pos­si­bi­li­tat d’esco­llir és reconèixer-los que són lliu­res; negar-los-hi, és con­dem­nar-los a un escla­vatge inútil, a una ser­vi­tud que no té amo ni pro­fit. Per això és una bona notícia que la coa­lició de govern a Espa­nya hagi entrat al Congrés dels Dipu­tats una pro­posta legis­la­tiva sobre l’eutanàsia. És una mala notícia, en canvi, que la ini­ci­a­tiva hagi pro­vo­cat el des­fici des­bar­rant dels par­tits de la dreta: en el fons de les seves inter­ven­ci­ons i, sobre­tot, en les for­mes, s’evi­den­cia que la seva lite­ral mala fe és tan incu­ra­ble com tos­suda és la deter­mi­nació de com­par­tir amb tot­hom el seu mal­viure.