El Respecte A la discrepància
Estic segura que no seria qui soc si m’hagués vençut la por a dir en cada moment el que pensava. Això imprimeix caràcter, és cert, perquè sobretot s’ha d’aprendre a no deixar-se acovardir per les crítiques, a no sentir por quan t’ataquen (no als teus arguments, sinó a tu) per defensar allò en què creus. I puc assegurar que aquesta manera de ser et comporta grans enemics, però també amics dels bons, dels de veritat. Sobretot, tenir una actitud crítica et fa aprendre: perquè per ser crític t’has d’informar bé, has de sospesar i, després, has de defensar els teus arguments tenint sempre la mirada en l’opció d’haver-te equivocat.
He participat tota la meva vida en organitzacions d’índole diferent. Culturals, d’activisme social, de voluntariat, polítiques. En unes es discuteix més que en d’altres, però, en general, sempre hi ha una mirada de recel cap al discrepant. He estat sempre al costat dels que no estaven d’acord amb les majories, debatent-hi durant hores. I mai me’n penediré: m’alegro de tots i cadascun dels bassals en què m’he ficat.
Si no fos crítica i no em plantegés si el que m’expliquen és cert o hi pot haver una altra veritat, mai no hauria arribat a crear llaços amb els catalans independentistes. Em cauen especialment bé els independentistes, catalans i bascos, perquè són crítics. I em sento còmoda amb gent que vol fer coses, canviar el que no els agrada i buscar camins per avançar. No obstant això, de vegades trobo a faltar, també entre els independentistes, el respecte a l’opinió discrepant.
Aquesta setmana, arran del discurs de l’alcaldessa de Vic, ho he viscut en primera persona: a pesar de defensar la llengua catalana, d’estar perfectament d’acord amb el que l’Anna va dir, en vaig discrepar per la maleïda frase de l’aparença física dels catalans. Va ser un error, va ser desafortunada, i a Espanya ha sonat terriblement malament. Jo no deixaré d’estimar els independentistes, però he de reconèixer que m’han dolgut alguns atacs, alguns insults, algunes barbaritats que m’han dit pel simple fet de discrepar d’unes paraules (amb educació i respecte).
El respecte a qui discrepa és el fonament del dret d’autodeterminació. Que s’ho facin mirar aquells que no són capaços de debatre sense insultar. Aquesta república tan anhelada només sortirà del profund respecte entre els homes i les dones que volen viure en absoluta llibertat de pensament i d’opinió.
