Fins quan, Llarena?

Aquestes setmanes em pregunten reiteradament sobre la situació processal dels exiliats que tenim causes obertes gràcies a la tasca encomiable del magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena. La política catalana ha propiciat que, a recer del procés i d’una manera prou desgraciada, tots plegats hàgim hagut d’aprendre a marxes forcades l’abecé del dret (penal), deixant enrere etapes recents en què sortien falsos economistes de sota les pedres. En aquest sentit, faig una repassada breu de la situació dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, però sobretot de la meva, és clar, tot agraint les mostres de suport que rebem i denunciant, a través d’aquest fòrum compartit, la utilització barroera i partidista del dret, també de l’internacional, en relació amb la causa que ens ocupa.

Sigui com sigui, dilluns 17 de febrer, la justícia belga discutirà en una sessió monogràfica i a porta tancada si rebutgen la petició d’extradició vigent contra Puigdemont, Comín, Ponsatí i també en contra meu. Parlem de la tercera ordre d’extradició, redactada l’octubre de 2019 per Pablo Llarena amb l’argument que els fets imputats, concretament en el cas dels eurodiputats, són molt anteriors a la seva elecció i no tenen cap relació amb la seva activitat a l’Eurocambra. És precisament la data de redacció de l’ordre europea de detenció el que motiva aquest debat extremadament garant en el cas de la justícia europea, en general, i belga, en particular, atesa la falta de jurisprudència.

Dilluns vinent, com avançava, la sala del tribunal belga decidirà si rebutja o no la petició d’extradició i la retorna a Espanya. Si la petició del jutge instructor del procés és rebutjada ho serà d’acord amb la condició d’eurodiputats –i, per tant, amb el reconeixement de la seva immunitat– dels electes d’ençà de la constitució de l’Eurocambra, per tant, des del 2 de juliol passat, que és quan va tenir lloc el ple celebrat a Estrasburg. El que sembla clar (com diria el meu estimat Valtònyc, “de primer d’euroordre”) és que Llarena va arriscar fortament en cursar aquesta tercera euroordre l’octubre passat. Si és rebutjada, el meu cas serà arrossegat amb el de la resta de companys i, per tant, les peticions d’extradició (també la meva) retornarien a Espanya.

S’escauria, en aquest supòsit, preguntar de nou a Llarena: fins quan? Quantes vegades pensa demanar l’Estat espanyol la nostra extradició i quantes vegades està disposat a retorçar la legislació fins a límits èticament reprovables? Si la petició de Llarena és rebutjada apel·lant a la immunitat dels diputats europeus i, això sí, en espera del resultat del suplicatori que ha sol·licitat al Parlament Europeu perquè els sigui suspesa, la justícia espanyola s’haurà de plantejar si vol sol·licitar novament la meva extradició, cursant una altra ordre, des d’un inici i adreçada a mi, en solitari.

Poden passar, però, altres coses. Si el tribunal belga decideix deixar en suspensió la petició d’extradició de Puigdemont, Comín, Ponsatí (i, de retruc, de Puig) en espera del posicionament del Parlament Europeu sobre el suplicatori, la meva causa en particular es començaria a debatre el dia 24 de febrer, que és quan hauria de comparèixer davant del tribunal a Brussel·les. Tot plegat s’explica a partir d’un debat intens i, insisteixo, molt acurat entre la fiscalia, el jutge instructor i la sala del tribunal que jutja el nostre cas a Bèlgica i que ens trasllada la seva voluntat de protegir els drets de les persones que estem sent processades.

Llegeixo moltes notícies i molt diverses sobre tot aquest procés judicial, sovint un punt equívoques (i de vegades interessades). Molt concretament en relació amb els efectes del suplicatori que, vull recordar-ho, en cap cas implicaria una extradició exprés dels electes, sinó que únicament significaria donar llum verda que els companys eurodiputats (ara, tres) fossin jutjats. N’hi ha que ja tenen salivera pensant en el suplicatori quan, en realitat, si prosperés, no implicaria una extradició automàtica i ni tan sols significaria la pèrdua de l’acta de diputats de l’Eurocambra. Sí que implicaria que Puigdemont, Comín i Ponsatí fossin jutjats, és a dir, es trobarien en la mateixa situació que jo.

La justícia espanyola ja acumula tres peticions d’euroordre, dos revessos sonats, en el cas dels tribunals alemany i escocès, incomoditats manifestes en el cas belga i suís... I jo em pregunto: cal continuar usant d’una manera indeguda aquesta eina de cooperació judicial europea? És necessari mantenir la pressió política i diplomàtica amb finalitats parcials? Admetran, tots plegats, en algun moment la incorrecció de la seva conducta? Tot fa pensar que no, que la voluntat és avançar i avançar fins al cansament. Malgrat que els tribunals espanyols hagin resolt que no hi va haver rebel·lió en el procés, i malgrat la possible taca en l’expedient dels magistrats que aspiraven a fer carrera internacional.

Davant d’aquesta situació, i com he fet des d’un primer moment, només puc compartir les moltes ganes que sento de poder explicar-me detingudament davant la justícia justa, no la partidista, no la retrògrada. Vull demostrar que no vam malversar fons, amb proves i argumentacions sòlides. És aquí, a Bèlgica, on podré sotmetre’m a les preguntes d’un tribunal imparcial que, per damunt de tot, respecta la nostra presumpció d’innocència. Si el 24 de febrer comença el meu judici, serà un dia feliç perquè estem preparats per rebatre una causa fabulada que, dos anys i mig després, continua condicionant tremendament el nostre dia a dia i el de les nostres famílies.