PERPINYÀ, ANY ZERO

Som a les portes d’una convocatòria electoral avançada per una forta crisi de confiança i lleialtat entre els dos socis de govern, amb el president de la Generalitat desposseït del seu escó, malgrat que no hi ha sentència ferma, i en el punt de mira dels poders judicials de l’Estat i de la dreta extrema i l’extrema dreta. Tenim una taula de diàleg amb Madrid en dansa que, sobre el paper, ha de posar les bases de no se sap ben bé quina solució política a un conflicte que, de moment, ha rebut com a única resposta la repressió en tots els fronts. I tenim també JuntsxCat i ERC en una pugna partidista tampoc no se sap ben bé per fer què si arriben al poder, junts o per separat. I malgrat el panorama, l’independentisme tindrà una nova oportunitat de posar el comptador a zero i de reconstruir una estratègia conjunta per afrontar els propers embats.

Serà a Perpinyà, el 29 de febrer. A la Catalunya Nord, administrativament territori francès, el suposat principal aliat de l’Espanya jacobina. França, com no podia ser d’una altra manera com a membre de pes de la UE, ha aclarit que no pensa impedir la presència dels tres eurodiputats legítims, i encara menys detenir-los vulnerant la normativa europea. Així doncs, a Perpinyà s’escenificarà la primera gran victòria de l’exili català, que també és la victòria dels presos polítics, perquè el binomi presó-exili ja s’ha revelat com la clau de l’èxit del combat democràtic contra l’estratègia de repressió de la dissidència de Madrid. Sense veus lliures a l’exili no hi hauria denúncia de la persecució política i judicial dins de les fronteres, i sense els presos polítics no s’entendria de forma tan plàstica la gravetat de la vulneració de drets fonamentals per part d’un estat membre.

Ara bé, aquesta victòria no pot ser capitalitzada exclusivament per un sector de l’independentisme, el puigdemontisme, per convertir l’esdeveniment de Perpinyà en un gran acte de precampanya electoral de la galàxia JuntsxCat. El Consell per la República ha de representar la totalitat del moviment independentista, sota el legítim lideratge del president a l’exili, però recollint l’esperit unitari de l’1-O que va permetre la comunió de tot el republicanisme institucional i de carrer. El 29-F les batusses partidistes i les misèries de cadascú s’han de quedar a casa, perquè Madrid ha de llegir l’acte com una nova exhibició de força del republicanisme en bloc i no com un capítol més de divisió i lluita per un limitadíssim poder autonomista. Altrament, el paper del Consell per la República quedarà en entredit. ERC ha de tenir –tot i que també hi ha reticències dins del partit sobre la conveniència de participar-hi– un paper substancial a Perpinyà, i també la CUP, l’ANC i Òmnium. Un paper substancial que no es limiti a una intervenció forçada, sinó que tingui un veritable contingut polític de present i de futur. Els milers de catalans, del sud i del nord, que aniran a Perpinyà esperen unitat, generositat, lideratge i lleialtat, no un trist acte de campanya electoral ni una exhibició impostada.

Perpinyà és una oportunitat per tancar ferides i tornar a recosir un moviment que, justament, deu part del seu èxit a la contribució dels nord-catalans en la preparació de l’1-O. Tancar ferides i tornar a mirar endavant, amb una convocatòria electoral que el carrer espera que serveixi per agafar aire i tornar a començar. Ara bé, si els partits i els seus líders no tenen aquesta intenció, és just i democràtic que ho facin saber als electors abans que dipositin la papereta a l’urna. ERC i JuntsxCat tenen la intenció de reeditar un executiu independentista? O uns aposten per un tripartit d’esquerres i els altres per una sociovergència clàssica? I la CUP, tornaria a tombar la investidura d’un president independentista alineant-se amb l’unionisme al·legant motius estrictament autonomistes?