PERPINYÀ, ANY ZERO

Som a les por­tes d’una con­vo­catòria elec­to­ral avançada per una forta crisi de con­fiança i lle­ial­tat entre els dos socis de govern, amb el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat des­posseït del seu escó, mal­grat que no hi ha sentència ferma, i en el punt de mira dels poders judi­ci­als de l’Estat i de la dreta extrema i l’extrema dreta. Tenim una taula de diàleg amb Madrid en dansa que, sobre el paper, ha de posar les bases de no se sap ben bé quina solució política a un con­flicte que, de moment, ha rebut com a única res­posta la repressió en tots els fronts. I tenim també Juntsx­Cat i ERC en una pugna par­ti­dista tam­poc no se sap ben bé per fer què si arri­ben al poder, junts o per sepa­rat. I mal­grat el pano­rama, l’inde­pen­den­tisme tindrà una nova opor­tu­ni­tat de posar el comp­ta­dor a zero i de recons­truir una estratègia con­junta per afron­tar els pro­pers embats.

Serà a Per­pinyà, el 29 de febrer. A la Cata­lu­nya Nord, admi­nis­tra­ti­va­ment ter­ri­tori francès, el supo­sat prin­ci­pal aliat de l’Espa­nya jaco­bina. França, com no podia ser d’una altra manera com a mem­bre de pes de la UE, ha acla­rit que no pensa impe­dir la presència dels tres euro­di­pu­tats legítims, i encara menys dete­nir-los vul­ne­rant la nor­ma­tiva euro­pea. Així doncs, a Per­pinyà s’esce­ni­fi­carà la pri­mera gran victòria de l’exili català, que també és la victòria dels pre­sos polítics, perquè el binomi presó-exili ja s’ha reve­lat com la clau de l’èxit del com­bat democràtic con­tra l’estratègia de repressió de la dis­sidència de Madrid. Sense veus lliu­res a l’exili no hi hau­ria denúncia de la per­se­cució política i judi­cial dins de les fron­te­res, i sense els pre­sos polítics no s’enten­dria de forma tan plàstica la gra­ve­tat de la vul­ne­ració de drets fona­men­tals per part d’un estat mem­bre.

Ara bé, aquesta victòria no pot ser capi­ta­lit­zada exclu­si­va­ment per un sec­tor de l’inde­pen­den­tisme, el puig­de­mon­tisme, per con­ver­tir l’esde­ve­ni­ment de Per­pinyà en un gran acte de pre­cam­pa­nya elec­to­ral de la galàxia Juntsx­Cat. El Con­sell per la República ha de repre­sen­tar la tota­li­tat del movi­ment inde­pen­den­tista, sota el legítim lide­ratge del pre­si­dent a l’exili, però reco­llint l’espe­rit uni­tari de l’1-O que va per­me­tre la comunió de tot el repu­bli­ca­nisme ins­ti­tu­ci­o­nal i de car­rer. El 29-F les batus­ses par­ti­dis­tes i les misèries de cadascú s’han de que­dar a casa, perquè Madrid ha de lle­gir l’acte com una nova exhi­bició de força del repu­bli­ca­nisme en bloc i no com un capítol més de divisió i lluita per un limi­tadíssim poder auto­no­mista. Altra­ment, el paper del Con­sell per la República que­darà en entre­dit. ERC ha de tenir –tot i que també hi ha reticències dins del par­tit sobre la con­veniència de par­ti­ci­par-hi– un paper subs­tan­cial a Per­pinyà, i també la CUP, l’ANC i Òmnium. Un paper subs­tan­cial que no es limiti a una inter­venció forçada, sinó que tin­gui un veri­ta­ble con­tin­gut polític de pre­sent i de futur. Els milers de cata­lans, del sud i del nord, que ani­ran a Per­pinyà espe­ren uni­tat, gene­ro­si­tat, lide­ratge i lle­ial­tat, no un trist acte de cam­pa­nya elec­to­ral ni una exhi­bició impos­tada.

Per­pinyà és una opor­tu­ni­tat per tan­car feri­des i tor­nar a reco­sir un movi­ment que, jus­ta­ment, deu part del seu èxit a la con­tri­bució dels nord-cata­lans en la pre­pa­ració de l’1-O. Tan­car feri­des i tor­nar a mirar enda­vant, amb una con­vo­catòria elec­to­ral que el car­rer espera que ser­veixi per aga­far aire i tor­nar a començar. Ara bé, si els par­tits i els seus líders no tenen aquesta intenció, és just i democràtic que ho facin saber als elec­tors abans que dipo­si­tin la pape­reta a l’urna. ERC i Juntsx­Cat tenen la intenció de ree­di­tar un exe­cu­tiu inde­pen­den­tista? O uns apos­ten per un tri­par­tit d’esquer­res i els altres per una soci­o­vergència clàssica? I la CUP, tor­na­ria a tom­bar la inves­ti­dura d’un pre­si­dent inde­pen­den­tista ali­ne­ant-se amb l’uni­o­nisme al·legant motius estric­ta­ment auto­no­mis­tes?