DE GEGANTS I MOLINS

Hi ha moments a la vida en què sem­bla ine­vi­ta­ble recor­dar un emblemàtic diàleg entre el Qui­xot i Sancho Panza:

“La ven­tura va guiando nues­tras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; por­que ves allí, amigo Sancho Panza, donde se des­cu­bren treinta o pocos más des­a­fo­ra­dos gigan­tes, con quien pienso hacer bata­lla y qui­tar­les a todos las vidas, con cuyos des­po­jos comen­za­re­mos a enri­que­cer, que esta es buena guerra, y es gran ser­vi­cio de Dios qui­tar tan mala simi­ente de sobre la faz de la tierra.

¿Qué gigan­tes? –dijo Sancho Panza.

Aque­llos que allí ves –res­pondió su amo–, de los bra­zos lar­gos, que los sue­len tener algu­nos de casi dos leguas.

Mire vues­tra mer­ced –res­pondió Sancho– que aque­llos que allí se pare­cen no son gigan­tes, sino moli­nos de viento, y lo que en ellos pare­cen bra­zos son las aspas, que, vol­te­a­das del viento, hacen andar la pie­dra del molino.

Bien parece –res­pondió don Qui­jote– que no estás cur­sado en esto de las aven­tu­ras: ellos son gigan­tes; y si tie­nes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espa­cio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desi­gual bata­lla.”

Ara bé, ara i aquí, no ens enfron­tem a molins, sinó a gegants, i si no som capaços de dis­tin­gir els uns dels altres, pot­ser no estem pre­pa­rats per al des­a­fi­a­ment que tenim al davant dels nas­sos. I sí, em refe­reixo al con­flicte entre Cata­lu­nya i l’Estat, o una part de l’Estat, perquè avui més que mai es fa necessària una dis­tinció entre el que és el govern d’Espa­nya i el que sem­bla que és l’Estat espa­nyol.

Els gegants, no pas els molins, estan proveïts de tre­men­des i pode­ro­ses armes que els per­me­ten ani­qui­lar tot un exèrcit o, si ho desit­gen i els interessa, liqui­dar, amb gran pre­cisió, aquells qui­xots a qui han iden­ti­fi­cat com a res­pon­sa­bles dels seus grans mals i que, per tant, han trans­for­mat en objec­tius a des­truir.

Els gegants, no pas els molins, es refu­gien en una for­ta­lesa inas­se­qui­ble que molts veuen amb vene­ració i que cre­uen que va ser cons­truïda pels déus, per la qual cosa resulta inqüesti­o­na­ble tant la seva existència com l’ús que en fan els gegants que pre­te­nen des­truir tots aquells qui­xots que inten­ten qüesti­o­nar-ne no l’existència, que sem­pre és necessària, sinó la seva manera d’actuar i d’usar el poder que els homes, no els déus, els hem donat.

Els gegants, no pas els molins, s’han sabut trans­for­mar en apòstols d’una veri­tat reve­lada i, en una pri­mera etapa, es van dedi­car a pro­pa­gar i després a con­so­li­dar una sèrie de cre­en­ces que, com dog­mes i veri­tats reve­la­des, després els van per­me­tre cons­truir un poder omnímode i inqüesti­o­na­ble que uti­lit­za­ven, uti­lit­zen i uti­lit­za­ran per a fina­li­tats menys pia­do­ses que les que diuen que defen­sen.

Els gegants, no pas els molins, s’han apo­de­rat de la “veri­tat reve­lada” que, a més, ells i només ells són capaços d’anar inter­pre­tant en cada moment i amb la fle­xi­bi­li­tat que l’ocasió els demana, però sem­pre amb una única fina­li­tat: tenir el con­trol d’un poder omnímode que els per­meti man­te­nir l’statu quo en què més còmodes se sen­ten. Per això, si es veuen qüesti­o­nats, no dub­ten a reple­gar-se a la for­ta­lesa des de la qual, fent ús de les armes que el poble ha posat a les seves mans, des­tru­ei­xen tot aquell que gosi enfron­tar-s’hi i intenti alte­rar aquest pre­uat i sacra­lit­zat statu quo.

Aquí, però, ni hi ha molins ni qui­xots deli­rants, sinó una dura rea­li­tat que molts ni volen veure ni estan dis­po­sats a assu­mir. Aquesta rea­li­tat ens indica que hi ha una part de l’Estat que, fins i tot amb el risc d’enfron­tar-se amb el govern i d’aca­bar des­truint allò que diuen que defen­sen, està dis­po­sada a impo­sar els seus cri­te­ris al preu que sigui i, de pas­sada, a des­truir tot allò i tots aquells que els con­tra­di­guin o posin en evidència.

El con­flicte entre Cata­lu­nya i l’Estat, per les seves carac­terísti­ques i la seva manera de llui­tar, ha posat de mani­fest una sèrie de deficiències, algu­nes d’estruc­tu­rals, del sis­tema democràtic espa­nyol, i això, sens dubte, hi ha una part de l’Estat que no ho per­do­narà mai perquè afecta no ja la con­cepció que tenen de com i què ha de ser Espa­nya, sinó la mateixa existència dels seus poders i prer­ro­ga­ti­ves, que sem­pre ens han pre­sen­tat com una espècie de man­dat diví.

Els gegants, no pas els molins, d’aquesta història no són altres que aquells que fent un ús polític dels ins­tru­ments legals s’han obs­ti­nat a implan­tar la seva pròpia agenda política i, en aquesta obs­ti­nació, arra­sen amb tot allò que s’hi oposa. Fa molt temps que ho dic, això, i aquest com­por­ta­ment, en gene­ral, es pot emmar­car en el que s’ha con­vin­gut ano­me­nar law­fare.

Ara, dins d’aquest esquema d’ús espuri d’una sèrie d’ins­tru­ments de l’Estat, no som pocs els que patim les con­seqüències d’haver-nos posat del cos­tat de les vícti­mes i d’haver-nos enfron­tat als gegants, no pas als molins, que es res­guar­den a la for­ta­lesa que els hem cons­truït per fer un ús arbi­trari i polític d’aquests ins­tru­ments. El meu cas no és l’únic, però és el que conec millor, el que més sento i el que més pateixo.

En menys de qua­tre mesos m’han trans­for­mat, com em va dir un bon amic, en una espècie de ninot de fira a qui, amb l’objec­tiu de tom­bar i cobrar pel premi, tots poden dis­pa­rar sense cap risc, ja que els que hau­rien de pro­te­gir la meva lli­ber­tat d’exer­cici pro­fes­si­o­nal, la segu­re­tat per­so­nal de la meva família i la meva, així com el dret que també tinc a la segu­re­tat jurídica són, jus­ta­ment, els gegants, no pas els molins, que han deci­dit jugar les seves car­tes per man­te­nir el poder al qual no estan dis­po­sats a renun­ciar.

En menys de qua­tre mesos he vis­cut el que la majo­ria dels ciu­ta­dans no patei­xen en tota la seva vida: l’entrada i regis­tre a casa meva i al meu des­patx; una impu­tació abjecta per blan­queig de capi­tals per fer la meva feina; un sos­pitós assalt al meu des­patx en què no van robar res; una decla­ració de no pres­cripció d’una cosa pres­crita per uns fets que no vaig come­tre i que van suc­ceir fa trenta-dos anys; la inad­missió a tràmit d’un recurs relle­vant per “pre­sen­tació fora de ter­mini” quan, no només no ho està, sinó que mai, en tots els anys que fa que exer­ceixo pro­fes­si­o­nal­ment, m’ha pas­sat per alt un ter­mini.

I tot això, ama­nit amb una inces­sant cam­pa­nya de des­pres­tigi per­so­nal i pro­fes­si­o­nal que ja fa creïble qual­se­vol cosa que s’expli­qui sobre mi. Òbvi­a­ment, res de tot això és casual, sinó part d’una estratègia fona­men­tal: al con­trari se’l com­bat però a l’ene­mic se’l des­tru­eix i, un cop se’ns ha cata­lo­gat com a ene­mics, aquesta és la màxima que estan apli­cant, pri­mer als cata­lans i ara, a mi.

Aquesta cam­pa­nya, i tot el que encara ha d’arri­bar, és el preu que, en una democràcia tre­men­da­ment imper­fecta, s’ha de pagar per fer una cosa per a la qual qual­se­vol advo­cat resulta essen­cial: defen­sar els drets d’aquells que ens ho sol·lici­ten i poder-ho fer amb inde­pendència i tran­quil·litat.

Ara bé, no siguem inge­nus i cre­iem que el meu és un cas aïllat, perquè no ho és. Es tracta, sens dubte, d’una estratègia a través de la qual ens volen des­truir, per la via que conei­xen i con­tro­len per, d’una banda, pas­sar-nos la fac­tura per la gosa­dia i, per l’altra, crear una por gene­ra­lit­zada que impe­deixi que a ningú, mai més, li passi pel cap ni tan sols inten­tar-ho.

El temps anirà demos­trant que aquesta no és una visió qui­xo­tesca, per al·luci­nada, sinó més aviat una anàlisi del que està pas­sant, que no és res més que l’ús abjecte dels ins­tru­ments, els recur­sos, els apa­rells i les nor­mes de l’Estat per, en lloc d’inten­tar convèncer el con­trari des­truir l’ene­mic... Sí, som ene­mics per a aquells que, dis­fres­sats de demòcra­tes cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, són sim­ple­ment el major perill que enfronta qual­se­vol sis­tema que pre­ten­gui avançar cap a una democràcia més per­fecta.

La qüestió que cal dilu­ci­dar és si els ho per­me­trem, perquè com em sol dir un amic, la por és lliure. No obs­tant això, a aquest plan­te­ja­ment sem­pre li con­testo amb una idea que intento apli­car en aquest tipus de situ­a­ci­ons: només és lliure qui sap con­tro­lar la por... no qui no en té.