TERRA DE FARAONS

“Pa, llibertat i justícia social.” Aquest era el càntic unànime que es podia sentir a la plaça Tahrir del Caire a finals de gener del 2011.

Després de trenta anys de dictadura de Hosni Mubarak, eren pocs els que confiaven que el règim tremolaria i acabaria caient a causa de les protestes que més tard van formar part de l’anomenada Primavera Àrab. Tanmateix, a principis de febrer, el mandatari va renunciar al poder com havia anat passat en països del voltant com Tunísia (amb la renúncia de Ben Ali) i Líbia (amb l’assassinat de Moammar al-Gaddafi).

El rais havia governat amb duresa un dels estats més poblats de l’Àfrica i havia aconseguit que l’exèrcit es convertís en l’estament amb més poder del país. De fet, Mubarak s’havia graduat a l’Acadèmia Militar amb tan sols 20 anys i havia anat guanyant posicions. Ser un heroi a la guerra contra Israel del 1973, anomenada del Yom Kippur, el va catapultar al poder. L’assassinat del president Anwar al-Sadat a mans d’un islamista va provocar el seu vertiginós ascens. El seu mandat va estar marcat per un capitalisme corrupte i despòtic. Amb el seu poder, Mubarak, fidel aliat dels Estats Units, va posar fi a qualsevol intent d’expansió dels partits islamistes, com els Germans Musulmans, que es va encarregar de prohibir. També es presentava com a garant de l’estabilitat de la zona. La caiguda del rais va servir perquè a Egipte se celebressin unes eleccions presidencials, però la victòria dels islamistes, amb Mohamed Mursi, va tornar a mostrar la lluita pel poder entre els Germans Musulmans i l’exèrcit, que va culminar amb un cop d’estat el 2013, després de multitudinàries protestes en contra del govern de Mursi, que tan sols va durar un any al poder i que va morir fa pocs mesos, abans que s’iniciés el judici. El cop d’estat contra els islamistes el va dirigir l’actual president, Abdel Fattah al-Sisi. El cansament de la població davant de tanta inestabilitat –el turisme, un dels puntals econòmics del país va experimentar una davallada molt important– s’assenyala com a principal motiu perquè Al-Sisi guanyés les eleccions de manera abassegadora.

La revolució de la plaça Tahrir, nou anys després, ha quedat congelada. Molts dels seus líders estan empresonats o desapareguts. Les llibertats individuals i col·lectives han estat retallades. Les manifestacions s’han acabat. La violència policial impera i l’estat profund continua movent els fils. Mubarak havia estat condemnat en un judici per la seva complicitat en l’assassinat de manifestants durant les protestes que van posar fi al seu mandat. Aquesta condemna, però, va ser revocada, i l’expresident va sortir de l’hospital militar on havia estat retingut el 2017. Escapçats els moviments opositors, el destí d’Egipte continua en poder dels faraons.