DIALOGAR VOL DIR CEDIR?

Dialogar no necessàriament vol dir cedir. Negociar significa cedir. Aquí rau la diferència. Parlar, enraonar, intercanviar posicions, explicar-se és sempre el punt de partida. Per això, la taula de diàleg iniciada aquesta setmana entre el govern català i espanyol té una gran transcendència política, perquè acceptar el conflicte i assumir que calen espais de negociació no garanteix res, però és un primer pas necessari i imprescindible per resoldre l’atzucac.

El reconeixement de les diferents parts i dels interlocutors és també una peça clau perquè l’engranatge comenci a funcionar. Però el que realment acabarà determinat l’èxit o el fracàs d’aquesta negociació és el contingut i els arguments que es debatran. Es parlarà de dret a l’autodeterminació, d’amnistia, de la fi de la repressió política, de mediació internacional? I en quins termes s’acabarà concretant? Es reconeixerà que celebrar un referèndum no és un delicte, segons el Codi Penal espanyol? Es produirà una rebaixa de la pressió judicial exercida des de les institucions i forces espanyoles? La fiscalia i l’advocacia de l’Estat canviaran les seves posicions en les causes judicials obertes sobre el procés, com les que afecten i amenacen centenars d’alcaldes catalans? S’obrirà la porta a una reforma del Codi Penal per eliminar el delicte de sedició? Es facilitaran mecanismes i garanties perquè es complexin els acords? I se celebrarà, finalment, una votació perquè les propostes polítiques siguin ratificades per la ciutadania?

Tots aquests interrogants segueixen. Una sola reunió és impossible que esvaeixi tots els dubtes. Les posicions estan encara molt allunyades. Un conflicte d’anys no es pot resoldre en tres hores. I, probablement, tampoc en tres mesos. Necessitarà temps perquè cada part pugui exposar amb força les seves posicions, perquè pugui defensar els seus arguments. Però, alhora, perquè tots els actors acabin acceptant que negociar vol dir, també, cedir. La política és això: arribar a consensos, sense renunciar als principis propis.

Qualsevol procés de negociació necessita discreció. Les filtracions afegeixen entrebancs i multipliquen les desconfiances. Malgrat que, un cop superades les desavinences i segellats els acords, cal una tasca de transparència per explicar amb pèls i senyals com s’ha desenvolupat tot el procés.

El gran problema de la taula de negociació entre el govern català i espanyol és el context. Tanmateix, aquest context és sempre imprevisible i mai es pot utilitzar com a excusa. Sánchez sap que els pressupostos espanyols dependran dels avenços que es produeixin a la taula de diàleg. I la delegació catalana també analitza cada detall i decisió mirant, de reüll, la campanya dels propers comicis. Perquè les eleccions catalanes no tenen data, però els partits saben que cada dia compta i que les estratègies no es poden improvisar. A finals de març, probablement, s’aprovaran els nous comptes al Parlament de Catalunya, però això ja no sabem si serà o no el que determinarà la convocatòria d’aquestes eleccions. De fet, ni el mateix president Torra controla el calendari. Tot pot dependre de la rapidesa del Tribunal Suprem a l’hora de resoldre la inhabilitació del cap de l’executiu català.

Per tant, és probable que, durant els propers mesos, canviïn els actors de la taula de diàleg. Però tots aquells que es retirin, o siguin forçats a fer-ho, i aquells que s’hi sumin han de tenir clara una premissa: dialogar és convenient, però negociar és indispensable si el que es vol és aprofitar l’aparent predisposició de totes les parts, catalana i espanyola, d’arribar a acords. Potser ja acumulem massa anys de genèrics i abstractes. Esperem obrir l’etapa de les concrecions i resolucions. És evident que dialogar no vol dir cedir, però, normalment, negociar sí que significa cedir. La clau és conèixer els límits, els principis i les voluntats que cadascú vol o pot assumir. I això és el que haurem d’anar descobrint i observant els propers mesos. Encara és massa d’hora. Esperem, però, que l’espera no s’eternitzi.