GUERRES ENTRE CATALANS

Feia anys que l’havia per­dut de vista i reme­nant per les llei­xes de la bibli­o­teca del pas­sadís de casa, em va aparèixer. Dor­mi­tava entre­mig de dues obres dels llei­da­tans Tor­res i Pereña: les memòries polítiques i fami­li­ars d’en Víctor Tor­res i la poe­sia del gran Màrius Tor­res, el nos­tre poeta de la ciu­tat llu­nyana. Estava dedi­cat: –“A la Marta, perquè entre tots hem de «cul­ti­var» molts ter­renys «com­par­tits»”–. Quan la vaig lle­gir, recordo que li vaig comen­tar que m’agra­dava que hagués situat entre come­tes aquests dos mots que em sem­bla­ven tan adi­ents en un moment en què els tam­bors elec­to­rals ja començaven a res­so­nar per tot Cata­lu­nya. Era el mes de març del 2003 quan ell i jo parlàvem tot dinant, amb el seu lli­bre a les meves mans, i les elec­ci­ons al Par­la­ment van ser con­vo­ca­des el 23 de setem­bre. El pre­si­dent Pujol havia deci­dit no tor­nar a concórrer-hi i es reti­rava de la política activa després de vint-i-tres anys ocu­pant la pre­sidència del país. Con­vergència i Unió, amb un nou cap de llista, Artur Mas, i amb el lema Sí a Cata­lu­nya, tenia al davant el repte de les elec­ci­ons però, aquesta vegada, sense comp­tar amb qui havia gua­nyat con­se­cu­ti­va­ment els sis comi­cis ante­ri­ors. Si la memòria ens falla, podem repas­sar l’heme­ro­teca per recor­dar com va anar tot ple­gat. El 16 de novem­bre els resul­tats van donar qua­tre escons més a CiU però no la majo­ria per poder gover­nar, i el Pacte del Tinell va fer pos­si­ble que fos inves­tit el soci­a­lista Pas­qual Mara­gall. A aquells anys en van seguir d’altres, amb encerts i erra­des, però els que en teo­ria havien de “cul­ti­var i com­par­tir” perquè per dife­rents camins es per­se­guia el mateix objec­tiu, no han sabut ni cul­ti­var ni com­par­tir una estratègia que acon­seguís arri­bar fins al final del túnel. És més, de vega­des, la terra ha estat llau­rada per una gent que l’ha vol­gut res­seca i gasiva. Des d’aquell dia llunyà en la memòria, quan tot dinant l’Oriol Jun­que­ras em va dedi­car el lli­bre que havia escrit amb l’Enric Cal­pena (Guer­res dels cata­lans. Pòrtic, 2003), van pas­sar una bona pila d’anys fins que ens vam retro­bar. “I ara què?”, em va dir. I ara què?, em pre­gunto jo també, men­tre con­tem­plo esma­per­duda les bara­lles que fan ver­go­nya de mirar entre aquest poti-poti de sigles inde­pen­den­tis­tes i l’ene­mic va avançant amb una ria­llada que no li cap dins la boca de fera ferotge.