GUERRES ENTRE CATALANS
Feia anys que l’havia perdut de vista i remenant per les lleixes de la biblioteca del passadís de casa, em va aparèixer. Dormitava entremig de dues obres dels lleidatans Torres i Pereña: les memòries polítiques i familiars d’en Víctor Torres i la poesia del gran Màrius Torres, el nostre poeta de la ciutat llunyana. Estava dedicat: –“A la Marta, perquè entre tots hem de «cultivar» molts terrenys «compartits»”–. Quan la vaig llegir, recordo que li vaig comentar que m’agradava que hagués situat entre cometes aquests dos mots que em semblaven tan adients en un moment en què els tambors electorals ja començaven a ressonar per tot Catalunya. Era el mes de març del 2003 quan ell i jo parlàvem tot dinant, amb el seu llibre a les meves mans, i les eleccions al Parlament van ser convocades el 23 de setembre. El president Pujol havia decidit no tornar a concórrer-hi i es retirava de la política activa després de vint-i-tres anys ocupant la presidència del país. Convergència i Unió, amb un nou cap de llista, Artur Mas, i amb el lema Sí a Catalunya, tenia al davant el repte de les eleccions però, aquesta vegada, sense comptar amb qui havia guanyat consecutivament els sis comicis anteriors. Si la memòria ens falla, podem repassar l’hemeroteca per recordar com va anar tot plegat. El 16 de novembre els resultats van donar quatre escons més a CiU però no la majoria per poder governar, i el Pacte del Tinell va fer possible que fos investit el socialista Pasqual Maragall. A aquells anys en van seguir d’altres, amb encerts i errades, però els que en teoria havien de “cultivar i compartir” perquè per diferents camins es perseguia el mateix objectiu, no han sabut ni cultivar ni compartir una estratègia que aconseguís arribar fins al final del túnel. És més, de vegades, la terra ha estat llaurada per una gent que l’ha volgut resseca i gasiva. Des d’aquell dia llunyà en la memòria, quan tot dinant l’Oriol Junqueras em va dedicar el llibre que havia escrit amb l’Enric Calpena (Guerres dels catalans. Pòrtic, 2003), van passar una bona pila d’anys fins que ens vam retrobar. “I ara què?”, em va dir. I ara què?, em pregunto jo també, mentre contemplo esmaperduda les baralles que fan vergonya de mirar entre aquest poti-poti de sigles independentistes i l’enemic va avançant amb una riallada que no li cap dins la boca de fera ferotge.
