EL VIATGE

Men­tre que per a alguns la tro­bada de dis­sabte pas­sat a Per­pinyà no va ser res més que un acte de pre­cam­pa­nya o un nou des­a­fi­a­ment a l’Estat, els que ho vam viure estem con­vençuts que no va ser ni una cosa ni l’altra. Es va trac­tar, entre altres coses, de la demos­tració pràctica que el dret no s’entén ni s’aplica de la mateixa manera a una banda i l’altra dels Piri­neus, i que els esforços fets des de l’exili i amb l’exili en aquests gai­rebé dos anys i mig estan començant a donar resul­tats, però, sobre­tot, va ser una reunió de sen­ti­ments.

Des que vam ini­ciar la defensa dels exi­li­ats sem­pre els hem dit que no seria sen­zill, que hi hau­ria molta incom­prensió, grans crítiques, atacs infun­dats i, sobre­tot, molta feina per fer però que, més aviat que tard, tot ani­ria donant fruits. L’acte de Per­pinyà va ser això i, sobre­tot, un alto en el camí per recar­re­gar les piles i con­ti­nuar una lluita que encara està molt lluny de tenir un final.

El que es va orga­nit­zar, el que es va veure i el que es va dir no va ser res en com­pa­ració amb el que es va sen­tir perquè, a diferència del que molts cre­uen, es va trac­tar d’una posada en comú de molts sen­ti­ments que feia més de dos anys que s’acu­mu­la­ven i que neces­si­ta­ven l’espai i l’ocasió ade­quada per expres­sar-se.

El camí de l’exili ha estat de tot menys sen­zill i, sobre­tot, una ruta com­plexa en què no han estat poques les con­tra­ri­e­tats, però també mol­tes les satis­fac­ci­ons que, al final, són les que comp­ten. Un recor­re­gut per les heme­ro­te­ques per­met com­pren­dre a què m’estic refe­rint i, no obs­tant això, un cop vam ater­rar a Car­cas­sona i vam pas­sar el con­trol de la Gen­dar­me­ria, tot va començar a can­viar de color i de tex­tura.

No era un viatge més, sinó “el viatge”, amb el pre­si­dent Puig­de­mont, Clara Pon­satí i Toni Comín, de qui ens havíem sepa­rat a l’aero­port de Brus­sel·les per retro­bar-nos a Per­pinyà; era “el viatge” que pas­sarà a la història com el tri­omf de la per­sistència dels exi­li­ats i de la con­fiança que han depo­si­tat en tots aquells que ens encar­re­guem de les seves defen­ses però, sobre­tot, era el retro­ba­ment amb els que més bé repre­sen­ten la raó de ser de l’exili i de la seva defensa.

Des d’una pers­pec­tiva estric­ta­ment jurídica, que és la que a mi em cor­res­pon ava­luar, no hi ha cap dubte que el que va suc­ceir és part d’allò que es va dis­se­nyar, com a estratègia de defensa, entre el 29 d’octu­bre i l’1 de novem­bre del 2017. Quan ho vam fer, no ens vam impo­sar ni pro­po­sar dates, sim­ple­ment un camí i una meta que està a menys de 40 km al sud de Per­pinyà. El recor­re­gut no ha aca­bat, però estic segur que ja ningú té dub­tes que s’aca­barà fent.

Mirant enrere, arri­bar a Per­pinyà ja ens ha cos­tat dos anys i cinc mesos de molta feina, tres pro­ce­di­ments dife­rents d’euro­or­dre en tres juris­dic­ci­ons, múlti­ples escrits davant la Junta Elec­to­ral Cen­tral, tres deman­des con­ten­ci­o­ses elec­to­rals, tres deman­des per vul­ne­ració de drets fona­men­tals davant la sala ter­cera del Tri­bu­nal Suprem, un munt d’escrits, recur­sos de reforma i d’apel·lació davant la sala segona del Tri­bu­nal Suprem, una demanda de mesu­res cau­te­lars davant del Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea, dues deman­des d’anul·lació també davant el Tri­bu­nal Gene­ral, mol­tes hores de vis­tes orals, milers d’hores de feina, poques hores de son, cen­te­nars de viat­ges, tres supli­ca­to­ris, una entrada i regis­tre a casa meva i una altra al meu des­patx, una demanda d’exe­cució de res­pon­sa­bi­li­tat civil pres­crita, cen­te­nars d’arti­cles vili­pen­di­ant-nos o inju­ri­ant-nos, mol­tes ame­na­ces, intents d’agressió i insults, atacs de tot tipus i un des­gast per­so­nal i pro­fes­si­o­nal inquan­ti­fi­ca­ble.

No obs­tant això, tot ha val­gut la pena pel sol fet d’haver arri­bat a Per­pinyà amb el pre­si­dent Puig­de­mont, Clara Pon­satí i Toni Comín.

Tot, abso­lu­ta­ment tot, va que­dar eclip­sat durant els tres dies que vam ser a Per­pinyà i, en espe­cial, a par­tir de veure les cares dels nos­tres defen­sats, dels seus fami­li­ars i amics, així com les dels milers de cata­lans que van fer el viatge en sen­tit invers per con­fluir en una espla­nada on el que va ser autènti­ca­ment relle­vant no va ser una altra cosa que aquest cúmul de sen­ti­ments posats en comú.

Tots, inclo­sos aquells a qui l’acte de dis­sabte a Per­pinyà els moles­tava, vam coin­ci­dir a reconèixer que l’espla­nada on es va cele­brar va que­dar petita per a tota la gent que s’hi va con­gre­gar, ja que va ser molta la que va voler par­ti­ci­par en un dia històric i, gràcies a la poli­cia espa­nyola, no tots els que els que ho volien ho van acon­se­guir. El que ningú ha mesu­rat, perquè no es pot, és quant sen­ti­ment es va con­gre­gar en un espai físic i tem­po­ral limi­tat, però tots els que hi vam ser sabem que, en defi­ni­tiva, això va ser el que va impor­tar de debò i el que ningú podrà can­viar.

El que va des­bor­dar aque­lla espla­nada, es va endin­sar pels car­rers de la ciu­tat i va donar sen­tit a tot no va ser res més que una comunió de sen­ti­ments que, en defi­ni­tiva, és el que real­ment ha de pre­o­cu­par els que cre­uen que empre­so­nant per­so­nes solu­ci­o­na­ran un pro­blema que exce­deix l’àmbit polític i s’endinsa en una esfera espi­ri­tual, no pas reli­gi­osa, dels que s’han con­ju­rat per, al preu que sigui, acon­se­guir viure en una soci­e­tat no només millor i més justa, sinó autènti­ca­ment democràtica. Això és l’única cosa que es va viure a Per­pinyà i el que fa tan peri­llo­sos els milers i milers de ciu­ta­dans que hi van assis­tir.

Tots, abso­lu­ta­ment tots els pre­sents, vam aca­bar esgo­tats, però a ningú li va impor­tar, perquè era l’exte­nu­ació que genera la satis­facció i, a més, perquè era un can­sa­ment col·lec­tiu que per­me­tia sen­tir allò per la qual cosa fa tants anys que, cadascú a la seva manera, llui­tem. La comunió de sen­ti­ments superava el can­sa­ment comú.

Les hores, el cap de set­mana pas­sat, es van suc­ceir a una velo­ci­tat increïble; crec que tots els que vam ser a Per­pinyà ens podem sen­tir satis­fets del que vam viure, del que hem acon­se­guit fins ara, i també crec que tots ens vam recar­re­gar d’ener­gia per afron­tar les mil i una bata­lles que hau­rem de lliu­rar perquè els 40 km que que­den fins a la fron­tera es facin en un espai de temps rao­na­ble.

Cada un de nosal­tres deu­ria sen­tir les coses d’una manera dife­rent i tots i cadas­cun dels que vam ser allà teníem les nos­tres espe­ci­als i par­ti­cu­lars raons per ser-hi. En el meu cas, no hi ha dubte, neces­si­tava veure que tot el que hem fet i patit tenia sen­tit i que el dret ben apli­cat acaba donant els seus fruits.

L’estima rebuda, un altre dels sen­ti­ments que es van aple­gar a Per­pinyà, ha estat tanta que ens ha reno­vat les ener­gies per afron­tar el que ara vindrà i que no és menor; així mateix, la satis­facció, que va superar qual­se­vol expec­ta­tiva, perquè veure tanta gent feliç no pot gene­rar res més que un gaudi infi­nit.

No va ser ni un acte de cam­pa­nya ni un des­a­fi­a­ment a l’Estat, va ser molt més que això i, jus­ta­ment per aquest motiu, ha estat tan relle­vant i repre­senta un punt i seguit en una aposta comuna per una cosa que tots els demòcra­tes hem de res­pec­tar i admi­rar: va ser la posada en comú de molts sen­ti­ments i, també, una sort de con­fir­mació dels com­pro­mi­sos indi­vi­du­als per acon­se­guir un objec­tiu comú que, com he dit, no només va d’inde­pendència, sinó, sobre­tot, de democràcia, que és una cosa que els milers de per­pi­nya­ne­sos teníem i tenim clar.

Per­pinyà, en defi­ni­tiva, ha estat un alto en el camí, una forma de recol­zar el peu a la paret per aga­far impuls o, com va dir el mateix pre­si­dent Puig­de­mont, un “pre­pa­rem-nos” per al que ha de venir, que no serà sen­zill, però sí molt desit­jat i neces­sari. Cap causa justa es pot aban­do­nar a la mei­tat del camí i, a més, el que hem acon­se­guit fins ara ja ha superat el punt d’inflexió en què un pro­jecte pot pros­pe­rar o frus­trar-se.