ANADA I TORNADA

La força de la gent. De Perpinyà a Madrid. El viatge transcendent a l’acte de Perpinyà és el missatge polític que ha d’arribar a la taula de negociació. Milers de persones, molt per sobre de les expectatives, van anar a donar suport al president Puigdemont i a l’exili en un acte d’unitat. Una presència massiva de persones que van afirmar amb la seva presència la necessitat de donar sortida política a l’exigència transversal del referèndum. Una força imparable, pacífica, que tradueix una vegada més la determinació de molts ciutadans de Catalunya que no accepten que la repressió arruïni la lluita dels darrers deu anys. El suport al president Puigdemont no és incompatible amb el reconeixement que el mateix president Torra ha fet dels esforços d’ERC per acordar una taula de diàleg bilateral.

El caràcter simbòlic de fer un acte de mobilització a Perpinyà també recorda els protagonistes de la Transició, a qui el president Puigdemont va voler reconèixer el seu esforç, per bé que hi ha coses que no es van resoldre amb la superació del franquisme. De fet, la concepció estàtica de la sobirania espanyola és la base d’aquesta repressió judicial tan descarnada en figures institucionals i socials, i en el seu desplegament contra centenars de persones a Catalunya en el seu exercici dels dret de manifestació i llibertat d’expressió. La persistència de la visibilització de la gent és un actiu indispensable per a la taula política. Un actiu que recorda a les dues bandes que la seva tasca com a líders polítics és donar resposta a la situació d’estancament i d’involució democràtica trobant sortides urgents i que impliquin avançar. Aquesta és la feina de la bona política.

És probable que els missatges que es van donar des de l’escenari de Perpinyà, i des de l’organització de l’acte, manifestament millorable, hagin pogut crear una lectura de divergències. I en aquest sentit, la pretensió que el Consell per la República tingui un caràcter institucional pot significar un error estratègic gravíssim en moments en què s’estan defensant els quatre escons legítims i democràtics al Parlament Europeu i la democràcia institucional.

Ara mateix, amb tants detractors del diàleg que venen de la dreta, l’extrema dreta i els sectors socialistes encapçalats per Felipe González, la contribució del pluralisme independentista hauria de generar confiança i certesa. I sobretot unitat. D’altra banda, la lectura dels pronunciaments públics de Perpinyà, més enllà de la seva literalitat, s’ha d’interpretar sota el context judicial. Està pendent de resoldre els suplicatoris al Parlament Europeu, i les ordres d’extradició de Bèlgica i Escòcia. L’estratègia jurídica és vital si es vol evitar una conducció a Espanya que implicaria presó i riscos gravíssims. Per tant, una adaptació i absoluta normalització al nou context negociador implica la renúncia als elements que poden evitar pronunciaments desfavorables.

Segurament, el govern de Sánchez és el primer interessat, en termes d’agenda d’estat, a no haver de gestionar un empresonament a Espanya dels polítics a l’exili. Qualsevol actor polític que cregui en la negociació sap que cal seguir avançant en la reducció de la repressió judicial i no en el sentit contrari.

Estem en moments en què la complexitat creix i les lectures no poden ser simples. En la lectura s’ha d’expressar una voluntat integradora, perquè, malgrat que la propera batalla electoral a Catalunya ja ha començat, fer del procés i la repressió l’eina llancívola entre partits sobiranistes va en detriment de l’eficàcia de la política catalana tant a la taula de negociació com en la defensa de les nostres institucions.

Les escenes al Parlament de Catalunya estan desgastant la credibilitat i la solvència institucional molt intensament, i aquest cost no ens el podem permetre. És possible que tant patiment estigui passant factura, però en la política, com en la vida, la serenor davant l’adversitat és el millor camí. Sense ingenuïtat, ens cal més autoestima compartida.