LLIÇONS EUROPEES DE PERPINYÀ

Perpinyà ha deixat unes quantes lliçons rellevants per a la vida política catalana. Més enllà de ser una celebració de les victòries de l’exili en el front judicial internacional, que no és poca cosa, va servir per consolidar el Consell per la República com a institució suprapartidista i transversal, per afermar el seu rol de “marmessor” de l’herència de l’1 d’octubre i, sobretot, per projectar de manera més definida el seu relat estratègic, un relat que es podria resumir així: “Sense confrontació (democràtica, pacífica, no violenta) no hi ha victòria, però la confrontació no s’improvisa. Cal preparar-la bé i amb temps. Per tant, preparem-nos. Però comencem a preparar-nos ara.”

En efecte, un dels problemes del relat de la confrontació és que, probablement, costava identificar l’actor que l’havia de liderar. Els que creuen (legítimament) que per guanyar n’hi ha prou amb eixamplar la base i res més que això aquest problema no el tenen. Si el seu objectiu és el progrés electoral, és a dir, ser més a les urnes, és molt evident quins són els actors que ho han de fer possible: el partits polítics que es presenten a les eleccions. Els que creiem (legítimament) que per guanyar no n’hi ha prou amb ser més a les urnes, que caldrà fer alguna cosa més enllà d’això, tenim la responsabilitat d’explicar quina és l’organització que pretén liderar aquesta estratègia alternativa. Com va dir Gramsci, “les idees i la lluita no viuen sense organització”.

És en aquest sentit que Perpinyà va ser la “posada de llarg” del Consell, en la mesura que una estratègia que fins ara potser no tenia un actor suficientment identificat i un actor que fins ara potser no havia pogut projectar de manera prou definida la seva estratègia finalment i feliçment es van trobar.

Tanmateix, més enllà de les “lliçons catalanes”, la jornada de Perpinyà –que ja mai oblidarem els que hi vam ser– deixa unes quantes lliçons europees. D’entrada, hi ha una joc de miralls entre aquest dia històric i un altre moment també històric: “la retirada”, quan centenars de milers de catalans i ciutadans de la resta d’Espanya van passar per la capital de la Catalunya del Nord escapant del feixisme després de la desfeta republicana. Des d’aquelles setmanes dramàtiques de l’any 39, la ciutat no havia viscut una “invasió” comparable. Feia vuitanta anys que els catalans del nord no veien passar tantes persones i, en els dos casos, la raó d’una tal massa de gent té a veure amb l’exili provocat per un estat addicte a l’autoritarisme.

Però cal que constatem les diferències radicals entre els dos esdeveniments: si aleshores l’èxode era la conseqüència d’una derrota (militar), ara la concentració ha volgut celebrar una victòria (judicial); si llavors es fugia d’un país sotmès pel franquisme, aquesta vegada es tractava de “l’inici del retorn”. Els centenars de milers del 1939 estaven ofegats en un oceà de dolor, els centenars de milers del 2020 van ser portadors d’una onada d’esperança. I és justament el dolor d’aquells allò que ens obliga a mantenir viva la lluita per la democràcia i la llibertat, de la qual l’esperança de dissabte és la millor expressió.

La concentració de Perpinyà va ser també la constatació incontestable que Espanya ha decidit marxar –encara que sigui parcialment– de la Unió Europea. Tot Europa respecta la nostra immunitat, excepte l’Estat espanyol. Si haguéssim fet la trobada 30 quilòmetres més avall, ara estaríem a la presó. I pel que sembla aquest fet no els fa vergonya. Un estat són els seus tres poders. Avui el govern espanyol segueix seient al Consell Europeu. Tanmateix, el Tribunal Suprem ha decidit sostreure’s de la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la UE. Un Spexit judicial en tota regla, que sens dubte acabarà tenint conseqüències.

Perpinyà ens deixa encara dues “lliçons europees” més. La imatge dels tres membres del govern a l’exili rebuts amb tots els honors pel batlle de la ciutat, Jean-Marc Pujol, de Les Republicains, un partit destacat del Partit Popular Europeu, i del president Puigdemont signant el llibre d’honor de l’Ajuntament; la recepció que ens va oferir la presidenta del Consell Departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe-Laurent, del PSF, membre del Partit Socialista Europeu, i el discurs contundent i magnífic a favor dels drets civils i polítics que va pronunciar, i la trobada a casa seva amb Romain Grau, candidat d’En Marche a les properes eleccions municipals, aquell a qui la premsa gal·la ha batejat com “l’home de Macron a Perpinyà”. Aquests tres fets són dignes d’anàlisi, perquè estem parlant de representants de tres famílies polítiques –la popular, la socialista i la liberal– que al Parlament Europeu conformen els tres principals grups parlamentaris. Els mateixos grups parlamentaris que, ara com ara, condicionats per les seves respectives delegacions espanyoles, semblen en general prou disposats a votar a favor del suplicatori. Quan els socialistes, populars o liberals europeus miren el conflicte català de lluny, o a través de les ulleres espanyoles, la visió pot estar desenfocada. Però quan ho miren de prop i amb els seus propis ulls, com és el cas de Pujol, Malherbe i Grau, aleshores la cosa canvia. Perquè per sobre de socialistes, populars i liberals –o precisament en tant que això– són demòcrates. I com a europeus demòcrates els repugna que en un país de la UE es puguin trepitjar els drets civils i polítics d’una manera tan burda i barroera com ho fa Espanya.

En darrer lloc, Perpinyà va servir per fer entendre a Europa que el moviment independentista català està viu, molt viu, i que segueix mobilitzat. I que després de dos anys de repressió està més fort –i no més dèbil–. L’impacte a la premsa europea de l’acte del 29 de febrer va ser realment notable. I això és important perquè ressitua el relat sobre la taula de diàleg, que era l’element central que el món polític europeu tenia en el radar ara mateix quan es fixava en el conflicte català. Perpinyà ens dona l’oportunitat d’explicar més i millor que la mobilització permanent és imprescindible en tots els escenaris si volem que el conflicte català entri en vies reals de resolució. És imprescindible si volem que la taula “de diàleg” es converteixi en una veritable taula “de negociació”. Si té sentit posar alguna esperança en aquesta taula, serà gràcies a la mobilització creixent del moviment independentista, no malgrat aquesta mobilització. I la mobilització serà encara més imprescindible si la negociació fracassa. Perquè en aquest cas, el que segur que no passarà és que una majoria del moviment independentista renunciï als seus objectius.

Mobilització o mobilització, sigui quin sigui l’escenari que es vagi decantant en l’àmbit institucional. Aquest és també un dels missatges de Perpinyà. Un missatge que ara Europa haurà d’escoltar atentament.