LLIÇONS EUROPEES DE PERPINYÀ

Per­pinyà ha dei­xat unes quan­tes lliçons relle­vants per a la vida política cata­lana. Més enllà de ser una cele­bració de les victòries de l’exili en el front judi­cial inter­na­ci­o­nal, que no és poca cosa, va ser­vir per con­so­li­dar el Con­sell per la República com a ins­ti­tució supra­par­ti­dista i trans­ver­sal, per afer­mar el seu rol de “mar­mes­sor” de l’herència de l’1 d’octu­bre i, sobre­tot, per pro­jec­tar de manera més defi­nida el seu relat estratègic, un relat que es podria resu­mir així: “Sense con­fron­tació (democràtica, pacífica, no vio­lenta) no hi ha victòria, però la con­fron­tació no s’impro­visa. Cal pre­pa­rar-la bé i amb temps. Per tant, pre­pa­rem-nos. Però comen­cem a pre­pa­rar-nos ara.”

En efecte, un dels pro­ble­mes del relat de la con­fron­tació és que, pro­ba­ble­ment, cos­tava iden­ti­fi­car l’actor que l’havia de lide­rar. Els que cre­uen (legítima­ment) que per gua­nyar n’hi ha prou amb eixam­plar la base i res més que això aquest pro­blema no el tenen. Si el seu objec­tiu és el progrés elec­to­ral, és a dir, ser més a les urnes, és molt evi­dent quins són els actors que ho han de fer pos­si­ble: el par­tits polítics que es pre­sen­ten a les elec­ci­ons. Els que cre­iem (legítima­ment) que per gua­nyar no n’hi ha prou amb ser més a les urnes, que caldrà fer alguna cosa més enllà d’això, tenim la res­pon­sa­bi­li­tat d’expli­car quina és l’orga­nit­zació que pretén lide­rar aquesta estratègia alter­na­tiva. Com va dir Gramsci, “les idees i la lluita no viuen sense orga­nit­zació”.

És en aquest sen­tit que Per­pinyà va ser la “posada de llarg” del Con­sell, en la mesura que una estratègia que fins ara pot­ser no tenia un actor sufi­ci­ent­ment iden­ti­fi­cat i un actor que fins ara pot­ser no havia pogut pro­jec­tar de manera prou defi­nida la seva estratègia final­ment i feliçment es van tro­bar.

Tan­ma­teix, més enllà de les “lliçons cata­la­nes”, la jor­nada de Per­pinyà –que ja mai obli­da­rem els que hi vam ser– deixa unes quan­tes lliçons euro­pees. D’entrada, hi ha una joc de miralls entre aquest dia històric i un altre moment també històric: “la reti­rada”, quan cen­te­nars de milers de cata­lans i ciu­ta­dans de la resta d’Espa­nya van pas­sar per la capi­tal de la Cata­lu­nya del Nord esca­pant del fei­xisme després de la des­feta repu­bli­cana. Des d’aque­lles set­ma­nes dramàtiques de l’any 39, la ciu­tat no havia vis­cut una “invasió” com­pa­ra­ble. Feia vui­tanta anys que els cata­lans del nord no veien pas­sar tan­tes per­so­nes i, en els dos casos, la raó d’una tal massa de gent té a veure amb l’exili pro­vo­cat per un estat addicte a l’auto­ri­ta­risme.

Però cal que cons­ta­tem les diferències radi­cals entre els dos esde­ve­ni­ments: si ales­ho­res l’èxode era la con­seqüència d’una der­rota (mili­tar), ara la con­cen­tració ha vol­gut cele­brar una victòria (judi­cial); si lla­vors es fugia d’un país sotmès pel fran­quisme, aquesta vegada es trac­tava de “l’inici del retorn”. Els cen­te­nars de milers del 1939 esta­ven ofe­gats en un oceà de dolor, els cen­te­nars de milers del 2020 van ser por­ta­dors d’una onada d’espe­rança. I és jus­ta­ment el dolor d’aquells allò que ens obliga a man­te­nir viva la lluita per la democràcia i la lli­ber­tat, de la qual l’espe­rança de dis­sabte és la millor expressió.

La con­cen­tració de Per­pinyà va ser també la cons­ta­tació incon­tes­ta­ble que Espa­nya ha deci­dit mar­xar –encara que sigui par­ci­al­ment– de la Unió Euro­pea. Tot Europa res­pecta la nos­tra immu­ni­tat, excepte l’Estat espa­nyol. Si haguéssim fet la tro­bada 30 quilòmetres més avall, ara estaríem a la presó. I pel que sem­bla aquest fet no els fa ver­go­nya. Un estat són els seus tres poders. Avui el govern espa­nyol segueix seient al Con­sell Euro­peu. Tan­ma­teix, el Tri­bu­nal Suprem ha deci­dit sos­treure’s de la juris­dicció del Tri­bu­nal de Justícia de la UE. Un Spe­xit judi­cial en tota regla, que sens dubte aca­barà tenint con­seqüències.

Per­pinyà ens deixa encara dues “lliçons euro­pees” més. La imatge dels tres mem­bres del govern a l’exili rebuts amb tots els honors pel bat­lle de la ciu­tat, Jean-Marc Pujol, de Les Repu­bli­cains, un par­tit des­ta­cat del Par­tit Popu­lar Euro­peu, i del pre­si­dent Puig­de­mont sig­nant el lli­bre d’honor de l’Ajun­ta­ment; la recepció que ens va ofe­rir la pre­si­denta del Con­sell Depar­ta­men­tal dels Piri­neus Ori­en­tals, Her­me­line Mal­herbe-Lau­rent, del PSF, mem­bre del Par­tit Soci­a­lista Euro­peu, i el dis­curs con­tun­dent i magnífic a favor dels drets civils i polítics que va pro­nun­ciar, i la tro­bada a casa seva amb Romain Grau, can­di­dat d’En Marche a les pro­pe­res elec­ci­ons muni­ci­pals, aquell a qui la premsa gal·la ha bate­jat com “l’home de Macron a Per­pinyà”. Aquests tres fets són dig­nes d’anàlisi, perquè estem par­lant de repre­sen­tants de tres famílies polítiques –la popu­lar, la soci­a­lista i la libe­ral– que al Par­la­ment Euro­peu con­for­men els tres prin­ci­pals grups par­la­men­ta­ris. Els matei­xos grups par­la­men­ta­ris que, ara com ara, con­di­ci­o­nats per les seves res­pec­ti­ves dele­ga­ci­ons espa­nyo­les, sem­blen en gene­ral prou dis­po­sats a votar a favor del supli­ca­tori. Quan els soci­a­lis­tes, popu­lars o libe­rals euro­peus miren el con­flicte català de lluny, o a través de les ulle­res espa­nyo­les, la visió pot estar desen­fo­cada. Però quan ho miren de prop i amb els seus pro­pis ulls, com és el cas de Pujol, Mal­herbe i Grau, ales­ho­res la cosa can­via. Perquè per sobre de soci­a­lis­tes, popu­lars i libe­rals –o pre­ci­sa­ment en tant que això– són demòcra­tes. I com a euro­peus demòcra­tes els repugna que en un país de la UE es puguin tre­pit­jar els drets civils i polítics d’una manera tan burda i bar­ro­era com ho fa Espa­nya.

En dar­rer lloc, Per­pinyà va ser­vir per fer enten­dre a Europa que el movi­ment inde­pen­den­tista català està viu, molt viu, i que segueix mobi­lit­zat. I que després de dos anys de repressió està més fort –i no més dèbil–. L’impacte a la premsa euro­pea de l’acte del 29 de febrer va ser real­ment nota­ble. I això és impor­tant perquè res­si­tua el relat sobre la taula de diàleg, que era l’ele­ment cen­tral que el món polític euro­peu tenia en el radar ara mateix quan es fixava en el con­flicte català. Per­pinyà ens dona l’opor­tu­ni­tat d’expli­car més i millor que la mobi­lit­zació per­ma­nent és impres­cin­di­ble en tots els esce­na­ris si volem que el con­flicte català entri en vies reals de reso­lució. És impres­cin­di­ble si volem que la taula “de diàleg” es con­ver­teixi en una veri­ta­ble taula “de nego­ci­ació”. Si té sen­tit posar alguna espe­rança en aquesta taula, serà gràcies a la mobi­lit­zació crei­xent del movi­ment inde­pen­den­tista, no mal­grat aquesta mobi­lit­zació. I la mobi­lit­zació serà encara més impres­cin­di­ble si la nego­ci­ació fra­cassa. Perquè en aquest cas, el que segur que no pas­sarà és que una majo­ria del movi­ment inde­pen­den­tista renunciï als seus objec­tius.

Mobi­lit­zació o mobi­lit­zació, sigui quin sigui l’esce­nari que es vagi decan­tant en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal. Aquest és també un dels mis­sat­ges de Per­pinyà. Un mis­satge que ara Europa haurà d’escol­tar aten­ta­ment.