LES CURES
En plena pandèmia de coronavirus, i quan encara no hem arribat al pic de contagis ni a la implantació de les mesures de contenció més estrictes, és més important que mai allò del “cuidem-nos”. Però no dit com un eslògan buit, no com a senyal alarmista, sinó com una filosofia de vida que abraci allò comunitari, mirant sempre pel bé de la col·lectivitat, per sobre d’allò individual. Això implica renunciar a activitats individuals que puguin posar en risc més gent en temps de pandèmia. Feu llista.
Pel que fa a les cures, és important recordar que, a banda dels infants que no aniran a escola els propers dies, també hi ha gent gran, dependents, malalts crònics i altres persones vulnerables. Per a aquests, l’oblit i la solitud ja són a l’ordre del dia. Només els recordem amb les etiquetes de població de risc i patologies prèvies. I que es quedin a casa, d’acord, però que no estiguin sols. Si en teniu a prop, pregunteu què necessiten, no costa gens. Això és el sentit de comunitat, i ens fa millors persones.
La conciliació, aquests dies, i sempre, caldria dir, també és tenir cura de totes aquestes persones i no només dels fills, que sempre estem pensant en un model clàssic de família. És fonamental recordar tota la gent vulnerable, perquè sovint són els grans oblidats per la gran política. I si cal cuidar, que sigui fàcil fer-ho: teletreball, ajudes i cap acomiadament de treballadors. Que la doctrina del xoc que proposa Foment del Treball és roïna, com sempre, com tot.
I cuidar qui cuida. Mai s’ha quantificat el valor econòmic de les cures familiars, per això potser no es valoren prou. A banda, cuidant-nos i cuidant els altres ens convertim en mirall de les generacions futures, per sortir d’aquell individualisme i abraçar la comunitat. I diguem-ho: és una qüestió de gènere. Les cuidadores són majoritàriament dones, moltes d’elles precaritzades i racialitzades. O sigui, triplement oprimides. Les cures són feministes i posen la vida, les persones, al centre. En temps d’emergència epidemiològica no hi ha res millor que sortir de l’individualisme capitalista i del patriarcat, que van agafats de la mà, i abraçar la vida.