ÈTICA, DEMOCRÀCIA I MONARQUIA

Els repre­sen­tants de l’Estat espa­nyol –com els de tots els que no s’han espol­sat les runes dels som­nis de gran­desa– tenen el mal cos­tum d’apro­piar-se de la legi­ti­mi­tat dialèctica i sovint par­len con­vençuts que dic­ten cre­dos obli­gats i uni­ver­sals. Com Felip VI, que aquesta set­mana ha gosat dir que les vícti­mes del ter­ro­risme “són una referència ètica per a les democràcies i sim­bo­lit­zen la lli­ber­tat i l’estat de dret”, com si haver estat objecte de la violència dels grups armats o del ter­ro­risme d’estat fos una cate­go­ria moral. El que sí que hau­ria de ser una referència ètica per a una democràcia i un símbol de la lli­ber­tat i del seu estat de dret és que la monar­quia fos un epi­sodi llunyà de la seva història. I ja que a Espa­nya s’han aigua­lit tots aquests valors bar­re­jant dos con­cep­tes antagònics com monar­quia i par­la­men­ta­risme, el rei –meri­tant, emèrit o demèrit– no hau­ria d’anar fent dis­cur­sets sobre mora­li­tat, democràcia i estat de dret men­tre el seu pri­vi­legi ins­ti­tu­ci­o­nal i par­ti­cu­lar queda pro­te­git dar­rere d’una clàusula d’invi­o­la­bi­li­tat i del vas­sa­llatge poruc dels par­tits.