Opinió

A fons

UN DIA DE FÚRIA

El 10 de març del 1820 va tenir lloc l’assalt popular al palau de la Inquisició de Barcelona
Aquella revolta popular va tenir l’oposició dels de sempre: el rei i la seva cort, la noblesa, els jutges, la jerarquia militar i la catòlica

El 10 de març del 1820 va tenir lloc l’assalt popu­lar al palau de la Inqui­sició de Bar­ce­lona. Els actu­als car­rer del Comte i plaça de sant Iu n’ama­guen l’antiga deno­mi­nació (abans, de la Inqui­sició), així com la ubi­cació d’aque­lla ins­ti­tució repres­sora, avui Museu Marès. El dia abans, el rei Fer­ran VII havia supri­mit la Inqui­sició i orde­nat la lli­ber­tat dels empre­so­nats per motius de consciència. Aquell dia i els següents, les dependències també en van ser assal­ta­des a València i Palma per una mul­ti­tud de tots els esta­ments soci­als, un cop decla­rada incom­pa­ti­ble amb el nou marc cons­ti­tu­ci­o­nal libe­ral, tot i man­te­nir-se el caràcter con­fes­si­o­nal catòlic de l’Estat espa­nyol. Poc després, fets simi­lars es van pro­duir a Girona, Mataró i Tar­ra­gona. Entre els assal­tants bar­ce­lo­nins hi havia Antoni Berg­nes de las Casas, futur rec­tor de la uni­ver­si­tat, filo­pro­tes­tant, que el 1832 havia d’edi­tar Lo Nou Tes­ta­ment, versió pro­tes­tant en català, així com El Vapor, periòdic en què Ari­bau publicà la seva Oda a la pàtria, el 1833. El cap supe­rior polític de Bar­ce­lona exigí al bisbe la reti­rada d’edic­tes i ordres inqui­si­to­ri­als, pre­sents a les por­tes de les esglésies, i la gen­tada des­penjà els capots dels peni­tents de la Inqui­sició, exhi­bits en algu­nes dependències reli­gi­o­ses, fet aquest que, a Palma, pro­ta­go­nit­za­ren sobre­tot els xue­tes. Amb l’assalt al palau bar­ce­loní i el llançament total­ment des­con­tro­lat de mobles i docu­men­tació per les fines­tres, es feu malbé mate­rial valuosíssim per poder conèixer millor l’acti­vi­tat del Sant Ofici. Tot i això, el nord-ame­ricà Andrew Thorn­dike n’arribà a recu­pe­rar fins a una tren­tena de cai­xes, amb docu­men­tació valuosíssima, en català i en cas­tellà. Una part dels docu­ments sal­vats fou publi­cada a Bos­ton i cons­ti­tu­eix una font d’infor­mació pri­vi­le­gi­ada de les acti­vi­tats d’aquell tri­bu­nal repres­sor. Mal­grat la supressió ofi­cial de la Inqui­sició, el bisbe de Lleida, Anto­nio Ren­tería y Reyes, instà els fidels a dela­tar els lec­tors i pro­pi­e­ta­ris de lli­bres pro­hi­bits pel tri­bu­nal, tot garan­tint-ne el secret de la delació.

De tot això, n’ha fet dos-cents anys jus­tos aquesta mateixa set­mana i, el mateix dia 10, a pocs metres d’on es produí l’assalt, va tenir lloc un con­cor­re­gudíssim sim­posi titu­lat Un dia de fúria. Bar­ce­lona, 10 de març de 1820, en el qual pren­gue­ren part dife­rents espe­ci­a­lis­tes sobre aquell període, coor­di­nats per Fran­ces Lut­tik­hui­zen, tots els quals són autors de l’obra del mateix títol, aca­bada d’aparèixer. S’hi van poder conèixer els pri­vi­le­gis que tenien els “fami­li­ars” o infor­ma­dors del Sant Ofici, com ara l’exempció d’impos­tos i d’allot­ja­ment de tro­pes, així com la seva dependència judi­cial única del tri­bu­nal de la Inqui­sició. Molts dels denun­ci­ats eren d’ori­gen francès o occità, cir­cumstància que arribà a fer el mot francès gai­rebé sinònim d’heretge, luterà, pro­tes­tant o hugo­not. El paper dels quàquers, del ja esmen­tat Berg­nes de las Casas i també els esforços dels pri­mers nuclis pro­tes­tants per publi­car en llen­gua vul­gar les escrip­tu­res, per fer-les a acces­si­bles a tot­hom, va ser posat de mani­fest, amb detall docu­men­tat.

El paper del pro­tes­tan­tisme en l’uni­vers lliu­re­pen­sa­dor i anti­cle­ri­cal del segle XIX, l’anàlisi de l’hete­rodòxia i de la dis­sidència de la veri­tat ofi­cial aporta refle­xi­ons del màxim interès. Així, d’una banda, tro­bem l’aliança d’interes­sos i d’opinió que con­fi­gu­ren la monar­quia, la jerar­quia catòlica i l’oli­gar­quia econòmica i política i, de l’altra, l’uni­vers inter­re­la­ci­o­nat de les dis­sidències: pro­tes­tan­tisme, repu­bli­ca­nisme, anar­quisme, maçone­ria, femi­nisme, espi­ri­tisme, etc. Un entra­mat de posi­ci­ons vitals i de consciència que gene­ra­ven com­pli­ci­tats, soli­da­ri­tat i, ben sovint, militàncies simultànies i múlti­ples. El cas de Menorca n’és il·lus­tra­tiu, ja que el fun­da­dor de la pri­mera església pro­tes­tant en l’àmbit naci­o­nal –i també a tot l’Estat– fou Fran­cesc Tudurí de la Torre, fun­da­dor també de dues lògies maçòniques i diri­gent repu­blicà. Jus­ta­ment a Maó i es Cas­tell, on hi havia esglésies pro­tes­tants i lògies, fou també on més arrelà el par­tit repu­blicà.

Aque­lla revolta popu­lar d’ara fa dos segles, l’entu­si­asme per les idees de lli­ber­tat i civi­lit­zació tin­gue­ren l’opo­sició con­tra­re­vo­lu­cionària dels de sem­pre: el rei i la seva cort, la noblesa, els jut­ges, la jerar­quia mili­tar i la catòlica. Sis anys després, la nova Inqui­sició exe­cutà a València la seva dar­rera víctima i no va ser nova­ment supri­mida fins al 1834. Dos-cents anys més tard, sovint fa l’efecte que la ins­ti­tució i el seu espe­rit no van ser abo­lits del tot. Pot­ser caldrà un nou dia de fúria, actu­a­lit­zat en les for­mes, irre­ver­si­ble i que duri per sem­pre. La lli­ber­tat bé que s’ho val.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor