GUERRES FEMINISTES

L’intent de boicot de la manifestació del 8 de març a Madrid per part dels sectors més reaccionaris del feminisme abolicionista (favorable a l’erradicació de la prostitució), en aliança amb les feministes radicals partidàries d’excloure les dones trans (TERF, en anglès) és un episodi més de la guerra que sectors del feminisme espanyol estan lliurant contra l’altra part del moviment. Les raons del conflicte es podrien resumir en dues. Una té a veure amb la ideologia i, l’altra, amb una lluita de poder. La reacció trànsfoba i abolicionista dins del feminisme espanyol és una eina per intentar mantenir el control del discurs en els mitjans i dels recursos materials a les institucions.

Arantxa Grau i Muñoz explica que el moviment feminista espanyol actual, nascut al caliu de les lluites antifranquistes, ha estat marcat per la tensió entre la institucionalització del moviment i les demandes de l’activisme de base. A grans trets, a l’activisme han fet forat les demandes de les dones en situació de racialització, trans, lesbianes, migrades o de les treballadores sexuals, així com de les més radicals en el qüestionament del sistema patriarcal, com ara les anticapitalistes. En l’àmbit institucional, hi ha guanyat poder un feminisme majoritàriament TERF i abolicionista vinculat, sobretot, al PSOE. Això ha generat tensions al govern espanyol. Podem, més proper al feminisme transinclusiu i divers i amb una visió semblant a l’hegemònica a Catalunya, ocupa el Ministeri d’Igualtat i ha situat Beatriz Gimeno, expresidenta de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transexuals i Bisexuals, al capdavant de l’Instituto de la Mujer.

El conflicte s’estén als mitjans. Bona part de les feministes mediàtiques espanyoles, a diferència de les catalanes, són TERF i abolicionistes reaccionàries. En són exemples Lucía Etxebarría –que va acusar la ministra d’Igualtat, Irene Montero, de preocupar-se més pels menors trans que pels que pateixen pobresa–, Barbijaputa, Towanda Rebels i Feminista Ilustrada. Divulgadores de la talla de Nuria Varela i Ana Isabel Bernal, o bé s’han mostrat reticents amb la inclusió de les dones trans, o bé han blanquejat el boicot del 8-M a Madrid. Mitjans com Tribuna Feminista difonen els discursos trànsfobs i abolicionistes. Jornades com la celebrada el 25 de gener passat a Barcelona mostren aliances entre els moviments transexcloents i abolicionistes amb les activistes d’ascendència de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica amb una crítica a l’ús del hijab que, lluny de ser matisada, nega la paraula a feministes que el porten, o que no el porten i defensen posicions més obertes. En contraposició, hi ha mitjans com El Salto, Ctxt, Pikara Magazine i feministes com Nuria Alabao, Clara Serra i Leila Nachawati.

En l’àmbit acadèmic, s’han cancel·lat jornades sobre el treball sexual a la Universitat de la Corunya, o un seminari sobre teoria del porno a la Universitat Complutense de Madrid, a causa de les pressions abolicionistes. La Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales va denunciar l’existència de discursos trànsfobs en l’edició del 2019 de l’Escuela Feminista Rosario de Acuña a Gijón, que va reunir acadèmiques rellevants com Amelia Valcárcel.

A Catalunya, existeixen feministes transexcloents i abolicionistes. Per la naturalesa de l’activisme, el feminisme institucional, mediàtic i acadèmic, no han tingut tant poder com les de la resta de l’Estat, sobretot les madrilenyes. Tanmateix, les xarxes socials han facilitat els vincles entre transexcloents i abolicionistes catalanes i espanyoles: ho demostra la marxa abolicionista estatal celebrada a Barcelona el maig del 2019 o l’intent de boicot a l’organització de la vaga feminista d’aquell any. Les feministes catalanes transinclusives i favorables al fet que les treballadores sexuals tinguin veu activa en el moviment (independentment de la nostra posició sobre la prostitució) hem d’estar amatents a la lluita de poder per escatir com afecta el feminisme català i, sobretot, els drets de les dones trans i de les treballadores sexuals.