LA COMISSIÓ IMPOSSIBLE
Aquest dies en què sembla que s’ha aturat el temps, els recomano llegir l’excel·lent biografia que va escriure la historiadora Isabel Burdiel sobre Isabel II. Es tracta d’un treball rigorós i amè en què la reina, més coneguda pels seus afers amorosos que no pas per la seva capacitat per governar, es converteix en el fil conductor per analitzar les relacions entre la monarquia i els grups de poder. Els capítols dedicats a l’anomenada dècada moderada (1844-1854), en què es ressegueixen els negocis lucratius de la mare d’Isabel II, la regent Maria Cristina i Agustín Muñoz, un guàrdia de corps que es va convertir en el seu marit i en el duc de Riánsares, no tenen pèrdua. I ara que hem conegut més dades sobre les activitats lucratives de Joan Carles I, val la pena llegir-los per adonar-se que el problema no és un rei emèrit, ni un cunyat, sinó tota la dinastia borbònica. En el llibre de la catedràtica de la Universitat de València es reprodueix un fragment del “dictamen de la comissió d’informació parlamentària sobre certs actes dels quals pot ser responsable Maria Cristina de Borbó” que diu el següent: “En totes aquelles empreses que han subministrat inesgotable pàbul a suposicions desfavorables, sona la família Riánsares, ja sigui directament o a través dels seus notoris i acreditats agents. El camí de ferro d’Aranjuez, el de Langreo, la canalització de l’Ebre, el port de València són suficients per acreditar aquesta apreciació.”
La cita correspon al 7 de juny del 1856 i poden trobar l’original en l’apèndix segon del Diari de Sessions del Congrés. Però, sorprenentment, una comissió com aquella sembla impossible avui dia. I no pas perquè la dinastia borbònica hagi abandonat les seves pràctiques corruptes, que ja sabem que no ho ha fet, sinó perquè 164 anys després, el Congrés i la democràcia espanyola són incapaços de crear una comissió per aclarir aquesta qüestió o per processar directament el rei emèrit i l’actual, que s’ha vist obligat a renunciar a l’“herència” quan el tema s’ha airejat a través de la premsa. La institució monàrquica és, per definició, un instrument al servei de l’establishment espanyol, que ha fonamentat el seu domini a cop de dictador o de rei i que, a més a més, l’ha blindat contra qualsevol temptativa de control.
