EL FINAL DEL SEGLE XX
Hem viscut vint anys de propina. Vull dir que hem allargat la nostra època més enllà del que marquen les convencions divisòries del temps històric. La majoria de persones que esteu llegint aquestes ratlles sou, com jo mateix, habitants del segle XXI, però procediu del segle XX. Viatgers galopant a cavall de dues centúries.
Vam néixer en el segle XX i molts encara podem dir que hi hem viscut la majoria de la nostra existència, tot i que alguns que rondem allò que se’n diu la mitjana edat, que és la llarga i assolellada avinguda que comunica la joventut amb la vellesa, tenim la legítima aspiració d’acabar passant més temps als dos mil, salut hi hagi.
La nostra vida ha canviat relativament poc, encara que no ens ho sembli. S’han accelerat els avenços, molt, i alhora s’han aprofundit, massa, les mancances que van configurar el món al final de la Segona Guerra Mundial. Però, ras i curt, hem habitat, compartit entre dues centúries, al segle dels Estats Units, tot i que durant un temps semblés una disputa maniquea de blocs. Per simplificar-ho, ha estat, i és encara, l’era del petroli i dels pantalons texans. Intueixo que el sotrac actual modificarà la nostra manera de viure i veure el món. Canviar no sempre és empitjorar, per bé que l’estat de xoc, l’angoixa laboral i l’enclaustrament en família ens infonguin un pessimisme raonable.
No és el primer cop que podríem ser a les portes d’uns canvis enormes. Els nostres avis i àvies, els dels que en vam tenir de nascuts en les primeres dues dècades del segle passat, van viure una situació sense precedents, una acceleració vertiginosa. L’expansió de l’electricitat, de l’aigua potable. Del telèfon. Catàstrofes devastadores com mai, bèl·liques i sanitàries. El cotxe, l’avió. El sufragi femení, el tàmpax. La televisió, el bolígraf, l’anestèsia. Els ordinadors i l’euro. Fi. La seva infantesa i la seva vellesa van ser tan diferents, tant, que semblen dos mons. Un salt evolutiu brutal, tecnològic i de mentalitats, que si no ha estat universal ha estat perquè la capacitat de llimar desigualtats no viatja al mateix ritme, ni tota la humanitat als mateixos vagons de primera.
Veurem si els nascuts en les dues primeres dècades del nou segle són només en un sot del camí asfaltat del capitalisme o bé al centre d’un remolí que engolirà el món tal com els l’havíem deixat nosaltres, viatgers desorientats procedents del segle XX. Veig difícil sortir d’aquesta experiència igual com hi vam entrar. Ep, tot i que probablement continuarem portant texans. Procurarem ser-hi per anar-ho explicant. Cuidem-nos.