L’ENDEMÀ

La complexitat del moment que vivim impedeix fer grans anàlisis sobre el futur i, encara menys, des d’una perspectiva exclusivament jurídica. En qualsevol cas, és evident que la pandèmia que ja assola gairebé tot el món està posant en evidència una sèrie de coses que, com sempre succeeix en moments en què el sistema es tensa, es fan més visibles que abans o, simplement, es perceben amb més nitidesa.

La crisi, per mi conflicte, entre Catalunya i l’Estat va posar en evidència les esquerdes d’un sistema constitucional i judicial que encara no s’ha desenganxat dels seus orígens i que, per molt que diguin, mai s’ha incorporat de ple al model judicial i jurídic europeu ni a una interpretació democràtica del dret. És a dir, a interpretar les lleis a la llum i a través dels convenis i els tractats subscrits per Espanya i que tant els costa assumir com a dret propi o intern.

La crisi generada pel coronavirus i la seva propagació en l’àmbit planetari qüestiona un model econòmic i polític que s’ha anat implantant des de començaments dels anys vuitanta del segle passat i que, per més que s’hi insisteixi, era, i ho continua sent, un sistema injust en què els rics són cada cop més rics i la resta, que som la majoria, som cada cop més pobres i titulars de menys drets.

El capitalisme salvatge que vam viure en les dècades passades ens ha deixat un panorama en què els estats són cada cop més dèbils, disposen de menys recursos i, sobretot, tenen menys capacitat d’actuar davant de situacions greus o molt greus com la que actualment estem vivint.

Els processos salvatges de privatització que vaig veure sorgir a la meva Xile natal cap als anys vuitanta, s’estan posant en evidència justament ara a través dels seus resultats, segons els quals, els governs no disposen ni de les infraestructures ni dels mitjans necessaris per protegir els seus propis ciutadans quan més es necessita.

Que, per exemple, a Madrid s’hagin de medicalitzar places hoteleres és un clar exemple de pràctiques que s’han dut a terme en dècades passades: privatitzar la sanitat i disminuir la capacitat de la sanitat pública convertint-la en una mercaderia quan hauria de ser una garantia.

Ara, quan la necessitat estreny, ens veiem davant una situació única en què els governs no tenen ni les instal·lacions, ni els recursos humans ni materials per garantir-nos a tots un mínim de salut i, tot plegat, per un fet essencial: es va desmuntar l’aparell de l’Estat per entregar-lo al capital privat no a un cost baix, sinó irrisori, i sense cap compromís de cobrir les necessitats bàsiques de tota societat, sinó, simplement, de generar beneficis per als inversors que van participar en aquestes “oportunitats”.

Ara bé, no tot el que s’està veient s’ha de mirar a través del punt de vista de la salut, sinó també en funció del que viurem un cop se superi la fase més aguda d’aquesta pandèmia o, fins i tot, un cop se superi del tot. El que quedarà serà una devastació econòmica amb les conseqüències econòmiques i socials que això implicarà en diferent mesura i en funció de la capacitat de reacció que tinguin els estats.

El que no hem de permetre és que, un cop més, ens enganyin i ens facin creure que les coses no tenen més camí que el que ens expliquen des de les altes instàncies de la política estatal i europea; com a societat colpejada que som hem de poder exigir que es canviïn els paradigmes per, d’aquesta manera, fer d’aquesta crisi una oportunitat per reconduir el curs d’una història que ens estava, ens està, arrossegant cap a un desastre molt superior al que aquesta pandèmia representa.

Algunes mesures que s’anuncien poden ser bones. Injectar liquiditat és evident que és absolutament necessari si volem sobreviure a una situació tan aguda, però perquè la mesura sigui eficaç i no es transformi en un nou salvavides de pocs, el que serà important és que es determinin molt bé, i amb absoluta transparència, dues coses fonamentals: quanta liquiditat s’injectarà i com.

No es pot permetre que es cometin els errors de crisis anteriors, per una raó molt senzilla: aquesta no és una crisi qualsevol i necessita respostes específiques que, sens dubte, acabaran qüestionant, o desmuntant, el model econòmic que ens van presentar com l’única alternativa possible.

Està molt bé que el Banc Central Europeu hagi anunciat que injectarà 750.000 milions d’euros, xifra que segons els experts podria ser suficient i que implicaria que, aproximadament, a l’Estat espanyol li correspondrien uns 85.000 milions.

Ara bé, no n’hi ha prou amb la injecció, sinó que cal que es posi adequadament i, per a això, el que és necessari és que aquests diners vagin a la compra directa de deute públic, als mateixos estats, i no que es faci, com en crisis anteriors, a través del mercat secundari, la qual cosa només implicaria mantenir un sistema de respiració assistida per al sistema financer.

En el pla econòmic, no hi ha cap dubte que faran falta liquiditat i préstecs, però aquest impuls fiscal, com recorden alguns experts, haurà de ser directe “perquè com no es faci en quantitats brutals se n’anirà tot de les mans”. Aquesta pandèmia, i sobretot les seves conseqüències, són equiparables al desgast patit en una guerra de grans dimensions, això sí, sense el contrapès de la despesa bèl·lica que tota guerra genera.

Com em recordava un amic, gran economista, es necessitarà, aproximadament, una injecció de liquiditat equivalent a un 10% del PIB, la qual cosa, en el cas de l’Estat, implicaria uns 120.000 milions d’euros, i les mesures recentment anunciades només assoliran els 17.000 milions… La diferència negativa és brutal i les seves conseqüències ho seran encara més amb tot el que implicaran en matèria de “furt discursiu” per part dels populismes de cort neofeixistes i dels nacionalismes inclusius que tant èxit estan tenint a Europa i a Espanya amb el consegüent risc de retrocés democràtic que això implicaria.

Si la situació és complexa per a tots els estats, també ho és per a les nacions sense estat, que, entre altres coses, hauran de continuar lluitant no només pel seu reconeixement i drets, sinó també per la seva participació directa en la presa d’unes decisions que els afectaran de manera extrema. Algunes d’aquestes nacions, com Catalunya, ja tenen un camí recorregut, i la sortida de la crisi no pot implicar ni un retrocés en aquest camí ni, tampoc, en les seves expectatives, sinó que ha de servir com un trampolí per a la consolidació del camí fet i per a una presa directa de decisions sobre com abordar el futur.

Les claus per afrontar el futur són complexes, però l’única garantia d’èxit vindrà donada, primer, si individualment assumim un compromís amb les necessitats generals dels temps que vindran, des d’una perspectiva positiva i, segon, si aconseguim generar un model en què s’integrin la tercera –o potser ja la quarta– revolució industrial, amb una accelerada transició ecològica sustentada en una sobirania propera i àmplia, potser plena, així com en la reorganització i la consolidació d’uns serveis públics generals que impliquin, entre altres coses, sanitat i educació universals.

Segurament no serà senzill, però, n’estic convençut, l’actual situació de confinament ens ha de portar a un període accelerat de reflexió que ens permeti trobar respostes a allò que tots els ciutadans estan esperant i que, sens dubte, no poden ser les mateixes receptes que ens han venut en dècades passades i el resultat desastrós de les quals estem veient, vivint i patint ara.

En realitat, i per molt angoixats que estiguem ara, el futur serà allò que siguem capaços de dissenyar i construir entre tots, però també respecte a tot. Qualsevol crisi pot ser una oportunitat, i que aquesta ho sigui dependrà de nosaltres, que siguem capaços de canviar aquests models i creences que amb tanta insistència ens han intentat imposar.