EL MINISTRE DE MARINA

Des del punt de vista sanitari, la gestió de la crisi del coronavirus que ha fet el govern espanyol és un exemple grandiós d’incompetència. No sabia res del problema en el seu origen, ha reaccionat massa tard i ho ha fet malament, amb una negligència culpable, gairebé criminal. Des del punt de vista polític, però, la gestió és un èxit. Com pot ser un èxit en política una cosa que fa patir els ciutadans és una qüestió que té a veure amb la tensió que sempre habita en les relacions entre la política i l’ètica. La qüestió aquí és que la mala gestió sanitària es torna una brillant acció política. El truc és enginyós. Consisteix a governar amb l’esquerra espanyola i catalana (totes dues espanyoles en el fons) per fer una política amb el suport de la dreta, gairebé sense oposició, ni parlamentària ni al carrer. Plens poders, plenitudo potestatis, com deien els papes, mans lliures per fer i desfer a parer seu, que més bé tendeix a ser desfer, sobretot a Catalunya. 

El problema en forma de crítica i potser d’autocrítica de la seva acció el té l’esquerra, l’espanyola i la catalana, que es veuen excloses de les decisions del govern al qual totes dues donen suport, de manera que apareixen donant suport a unes polítiques contràries a les seves posicions ideològiques. I amb l’agreujant que no poden retirar el suport al govern perquè això voldria dir anar a eleccions anticipades i portar l’estigma d’haver-les provocat.

La reacció autoritària del govern rau en un plantejament molt diferent del recurs al 155, un plantejament de reconstrucció de l’espai polític de l’Estat en sentit recentralitzador. Per això fa el primer pas decretant l’estat d’alarma, el primer d’una escala que arriba a l’estat de setge, com una amenaça del que l’Estat està disposat a fer per tal d’impedir la secessió de Catalunya. Res a veure amb la crisi del coronavirus, res a veure amb una política centrada en el benestar dels ciutadans. La crisi ha estat l’excusa per reorientar políticament l’Estat, sobretot en un moment en què la monarquia, pilar essencial del règim del 78, s’enfonsa en un pèlag de corrupció i delictes.

Aquesta és la política que les esquerres secunden i la que planteja la qüestió de la coherència amb els principis de la integritat moral.

Les dues forces de l’esquerra, UP i ERC, intenten resoldre la contradicció sense gaires escrúpols. Al cap i a la fi, totes dues formen part interna i externa del govern i estan compromeses amb la política espanyola, la qual cosa vol dir, segons ells, que cal fer concessions a canvi de ser efectius en aspectes socials. Totes dues són part de la casta que pretenien combatre.

En el cas d’UP, l’adaptació dels principis a la dura realitat de la col·laboració s’ha fet sense més problemes. Des dels seus inicis en els romàntics i allunyats dies d’indignació pels carrers el 15-M, l’organització ha estat un exemple modèlic d’oportunisme descarat al servei d’una sola idea: assolir el poder polític, asseure’s al Consell de Ministres, encara que sigui com a ministres sense cartera per no fer res més que figurar. Pablo Iglesias ha fet realitat el seu somni de ser ministre, “encara que sigui de Marina”, com es deia en temps de Franco. Pot semblar una mica cínic per a una organització que s’omple la boca de democràcia i radicalitat i revolució i feminisme i igualtat i  bla, bla, bla, però és un cinisme que sortirà de franc si es recorda que, en el panorama polític espanyol, no hi ha cap alternativa a aquesta veritable Esquerra en espera electoral. 

Més problemàtic sembla el destí a curt termini de l’altra esquerra, la catalana, que no té tan fàcil fer el mateix que els seus amics d’UP de dir una cosa al carrer i fer-ne una altra, i de contrària, al govern. I no ho té tan fàcil perquè, a més de trair els principis de l’esquerra, va també contra els de la construcció nacional catalana. I aquesta doble claudicació tindrà un cost elevat a Catalunya, on sí que hi ha una alternativa a l’abandonament de la reivindicació nacional sota la forma de l’espai que els d’ERC anomenen despectivament “espai convergent” i que ha mostrat ser un espai independentista de debò, molt més sòlid, sencer i veritable que el dubtós d’ERC. I això marcarà el contingut de les pròximes eleccions.