UN SOROLL MOLEST

Superades les dues setmanes de confinament hem tingut l’ocasió de seguir les rodes de premsa de presidents, ministres, consellers, alcaldes, militars, metges, científics, etc. Segurament l’encerto si dic que no soc l’única persona que està farta de sentir un excés de discursos inflamats, alguns amb proclames de caire militar, d’altres amb un oportunisme polític indigne dels temps que vivim. En conjunt, un soroll difícil de pair per al conjunt d’una ciutadania angoixada.

Dues de les més decebedores d’aquests dies, molt probablement, van ser les intervencions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant el primer cap de setmana de la pandèmia. En comunicació de crisi és fonamental articular el missatge a partir d’idees clares i concises i, en la mesura del possible, dibuixar un escenari de superació. Doncs bé, ni la forma ni el fons del discurs van aportar cap novetat. El discurs de dissabte es va allargar més d’una hora, temps durant el qual les televisions del país es van omplir d’obvietats, sense cap novetat important pel que fa a la gestió de la crisi. Potser poc satisfet d’ell mateix amb aquesta primera presència tan plana, va optar per tornar a aparèixer diumenge, després de la reunió amb els presidents autonòmics, per anunciar que segurament l’estat d’alarma s’allargarà quinze dies més.

En canvi, ens podem fixar també en bons exemples com el de Justin Trudeau, president del Canadà. Ell està intervenint gairebé cada dia, sovint amb discursos inferiors als quinze minuts (la meitat, si tenim en compte que utilitza el francès i l’anglès). Trudeau és clar i directe, però també constant. Un dia parla de mesures econòmiques, un altre dia concreta les mesures sanitàries, un altre s’adreça a la canalla, sempre amb idees clares, sense tecnicismes i convidant la població a mirar endavant. El discurs és sobri, sense banderes, el to és seriós però pròxim i entenedor. Transmet seguretat, més enllà que ningú sap com acabarà aquest malson, tampoc Trudeau.

A tots els polítics del nostre país que s’adrecen als mitjans de comunicació, els demanaria que siguin exigents amb ells mateixos. No es posa en qüestió que tots volen fer una gran feina però, per explicar-la, cal tenir en compte alguns aspectes. En primer lloc, sempre s’ha de valorar la informació de què disposen i decidir molt bé com i quan comunicar-la. El moment òptim segur que arriba, però no cal ni precipitar-se ni sobreexposar-se. De la mateixa manera han d’escollir el canal amb encert. Les informacions importants requereixen que es faci una compareixença pública, però n’hi ha d’altres que es poden difondre mitjançant un comunicat.

En definitiva, cal situar la ciutadania al centre de l’estratègia de comunicació. Entendre els seus neguits i oferir-li informació pràctica, concisa i útil per fer front a les dificultats. Sent responsables allà on cal ser-ho perquè no hi ha més urgència ara mateix que resoldre l’emergència sanitària. La ciutadania sabrà valorar molt bé a posteriori qui ha estat al seu costat amb una actitud resolutiva i qui s’ha embolcallat en banderes per dissimular la falta d’idees o d’acció.