Opinió

ENCARA HI SOM, I HI VOLEM SER

La República continua arribant al quiosc i ho continuarà fent si la trobeu prou necessària

Hi ha un vell acu­dit d’aquells que alguns escoltàvem fa molts anys en cas­sets com­prats a les gaso­li­ne­res que explica que n’hi ha dos que es tro­ben pel car­rer i un li diu a l’altre:

–“Saps, he publi­cat un lli­bre.”

I l’amic li con­testa:

–“Sí, ja l’he com­prat.”

I l’amic escrip­tor res­pon:

- “Ah, has estat tu?”

Aquesta és la situ­ació en què ens tro­bem avui els peri­o­dis­tes de mit­jans impre­sos, amb la diferència que ara els amics els tro­bem per video-tru­cada i que els escrip­tors (i com ells tants altres pro­fes­si­o­nals) estan pit­jor que nosal­tres, ja que en el cas de la premsa almenys queda obert algun quiosc per tal que, amb guants i mas­ca­reta, l’amic de l’acu­dit pugui ser un dels pocs valents que en aques­tes cir­cumstàncies con­si­dera que val la pena jugar-se el tipus per estar infor­mat. Ben infor­mat, hi afe­gi­ria en el cas de La República, rei­vin­di­cant el nos­tre model de premsa de lec­tura repo­sada. La situ­ació on line no és gaire més opti­mista. I aquí podríem dir, para­fra­se­jant no pas l’Euge­nio sinó la meva àvia, que no pas tots els pobres els fa la dis­sort [ella deia Déu, però li va sor­tir un net des­cre­gut], sinó en aquest cas les empre­ses periodísti­ques que durant anys han acos­tu­mat el lec­tor a con­su­mir gra­tis o a preus ruïnosos.

Ja em dis­cul­pa­reu si encaro una situ­ació tan dramàtica expli­cant acu­dits. La capa­ci­tat d’acom­pa­nyar el pànic amb una mica de sen­tit de l’humor és la diferència fona­men­tal entre l’espècie humana i la resta d’éssers vius. Si només ens domina la por, estem cuits. No pre­tenc pas fer-vos llàstima, per tant, ni implo­rar-vos que cor­reu a com­prar La República o a subs­criure-us-hi digi­tal­ment. Feu el que us sem­bli millor. I si us voleu subs­criure a algun altre diari, enda­vant les atxes. Com més serem, més riu­rem. Només tin­gueu clar que, si de debò teniu interès per estar infor­mats d’una manera lliure i inde­pen­dent, pot­ser quan s’acabi el con­fi­na­ment ja no en tin­dreu l’opor­tu­ni­tat perquè hau­rem des­a­pa­re­gut tots del mapa esbor­rats pels efec­tes de la covid-19, que com bé sabeu és més letal en paci­ents amb pato­lo­gies prèvies, i la premsa ja fa anys que resis­teix aquí caic, allà m’aixeco. Ho podríem fer millor? Segur. El món seria pit­jor sense premsa? M’esti­ma­ria més que no ens hi haguéssim de tro­bar. Què hi podeu fer? Com en aquell altre acu­dit en què una família visita el psi­quia­tre perquè el pare es pensa que és una gallina i el doc­tor pro­posa matar-lo, la res­posta seria la mateixa que cri­den espar­ve­rats els fami­li­ars: “No el mati, que neces­si­tem els ous!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor