ENCARA HI SOM, I HI VOLEM SER

Hi ha un vell acudit d’aquells que alguns escoltàvem fa molts anys en cassets comprats a les gasolineres que explica que n’hi ha dos que es troben pel carrer i un li diu a l’altre:

–“Saps, he publicat un llibre.”

I l’amic li contesta:

–“Sí, ja l’he comprat.”

I l’amic escriptor respon:

- “Ah, has estat tu?”

Aquesta és la situació en què ens trobem avui els periodistes de mitjans impresos, amb la diferència que ara els amics els trobem per video-trucada i que els escriptors (i com ells tants altres professionals) estan pitjor que nosaltres, ja que en el cas de la premsa almenys queda obert algun quiosc per tal que, amb guants i mascareta, l’amic de l’acudit pugui ser un dels pocs valents que en aquestes circumstàncies considera que val la pena jugar-se el tipus per estar informat. Ben informat, hi afegiria en el cas de La República, reivindicant el nostre model de premsa de lectura reposada. La situació on line no és gaire més optimista. I aquí podríem dir, parafrasejant no pas l’Eugenio sinó la meva àvia, que no pas tots els pobres els fa la dissort [ella deia Déu, però li va sortir un net descregut], sinó en aquest cas les empreses periodístiques que durant anys han acostumat el lector a consumir gratis o a preus ruïnosos.

Ja em disculpareu si encaro una situació tan dramàtica explicant acudits. La capacitat d’acompanyar el pànic amb una mica de sentit de l’humor és la diferència fonamental entre l’espècie humana i la resta d’éssers vius. Si només ens domina la por, estem cuits. No pretenc pas fer-vos llàstima, per tant, ni implorar-vos que correu a comprar La República o a subscriure-us-hi digitalment. Feu el que us sembli millor. I si us voleu subscriure a algun altre diari, endavant les atxes. Com més serem, més riurem. Només tingueu clar que, si de debò teniu interès per estar informats d’una manera lliure i independent, potser quan s’acabi el confinament ja no en tindreu l’oportunitat perquè haurem desaparegut tots del mapa esborrats pels efectes de la covid-19, que com bé sabeu és més letal en pacients amb patologies prèvies, i la premsa ja fa anys que resisteix aquí caic, allà m’aixeco. Ho podríem fer millor? Segur. El món seria pitjor sense premsa? M’estimaria més que no ens hi haguéssim de trobar. Què hi podeu fer? Com en aquell altre acudit en què una família visita el psiquiatre perquè el pare es pensa que és una gallina i el doctor proposa matar-lo, la resposta seria la mateixa que criden esparverats els familiars: “No el mati, que necessitem els ous!”