REFLEXIONS I LECTURES DE CONFINAMENT

Durant aquests llargs dies de con­fi­na­ment, m’he dedi­cat a repas­sar les llei­xes de la bibli­o­teca de casa. Al mateix temps, he apro­fi­tat per anar tra­ient la pols, espol­sant amb el plo­mall les pàgines d’alguns lli­bres que feia anys i panys que havia lle­git. Entre­te­nir-se fulle­jant lli­bres sense cap altre objec­tiu és una de les meves afi­ci­ons més con­re­a­des. Pel pur plaer de sos­te­nir-los entre les mans. Com si es tractés d’un fes­teig. Aga­far un lli­bre i que els ulls es per­din entre­mig dels paràgrafs, espe­rant que tot d’una apa­re­gui una frase que havies obli­dat i que ara et retorna. Retro­bar-te amb aquell amic de qui fa temps que no saps res. Com un pinyol que vas ensa­li­vant a poc a poc, amb l’espe­rança de poder allar­gas­sar el regust oli­vat de pai­sat­ges medi­ter­ra­nis. De vega­des, però, des­co­brei­xes que havies pas­sat vole­iant per damunt d’alguns lli­bres. Que no hi havies pres­tat l’atenció que es merei­xien, o que ni tan sols n’havies ini­ciat la lec­tura. I t’inter­ro­gues de com havies pogut dei­xar pas­sar aque­lla joia. Et pre­gun­tes per què aquell lli­bre que conté tanta savi­esa, no té ni un paràgraf subrat­llat?

Amb aquest sen­ti­ment de culpa, aquesta set­mana els pro­ta­go­nis­tes de les meves hores per­du­des han estat els clàssics. Retor­nar als clàssics en un moment en què l’enso­pi­ment em comença a ros­se­gar l’ànima. L’encert de Fran­cesc Cambó en crear la Col·lecció Ber­nat Metge l’any 1922, ens ha permès el plaer de la seva lec­tura a aque­lles que, com jo, no vam saber apro­fi­tar les clas­ses de llatí i grec del bat­xi­lle­rat. Una de les cone­gu­des fau­les d’Isop, ano­me­nada L’ase i les gra­no­tes, diu així: “Un ase que trans­por­tava una càrrega de lle­nya tra­ves­sava un aigua­moll. Va rellis­car i va caure i, no podent-se aixe­car, es posà a plànyer-se i a geme­gar. Les gra­no­tes que hi havia a l’aigua­moll van sen­tir els seus gemecs, i digue­ren: «Ei, tu! Què hau­ries fet si hagues­sis pas­sat aquí tant de temps com nosal­tres, tu que, havent-hi cai­gut per un moment, et planys d’aquesta manera?».” Podríem apli­car aquesta faula a l’home feble que no pot sofrir les penes més peti­tes, men­tre que nosal­tres en supor­tem de pit­jors amb faci­li­tat. Aquest virus coro­nat tal vegada ens aju­darà a valo­rar els pla­ers del dia a dia i a ado­nar-nos dels que, malau­ra­da­ment, mal­vi­uen a l’altra banda del mirall.