RÈGIMS DE L’EST

Poders extraordinaris indefinits. Aquest és el paquet de mesures que el president hongarès, Viktor Orbán, s’ha atribuït per lluitar contra la crisi del coronavirus al seu país. El mandatari podrà governar sense límits, a cop de decret llei i sense cap mena de control parlamentari. La maniobra d’Orbán no hauria de sorprendre. El seu currículum està ple d’estirabots que van des de l’assetjament a periodistes fins a insults als seus propis companys del Partit Popular Europeu, als quals va haver d’acabar demanant disculpes per haver-los titllat “d’idiotes útils”. No li va servir de res. Els dirigents de la dreta europea van acabar expulsant de les seves files l’enfant terrible. Orbán s’encasella en la llista de polítics d’extrema dreta que en els darrers anys han anat envaint Europa. Són euròfobs –igual que altres partits que beuen de les mateixes fonts, com el Front Nacional francès, Alternativa per Alemanya i fins fa pocs mesos l’UKIP de Nigel Farage– i el seu discurs, en especial el del mandatari hongarès, dista molt del que són els valors europeus tradicionals. El seu partit, el Fidesz, va sorgir com una organització d’anticomunistes; el 1989, un jove Orbán, de només 26 anys, es va convertir en el líder polític que demanava la retirada de les tropes soviètiques del seu país. Des de l’inici de la crisi del coronavirus, el mandatari ha utilitzat un llenguatge especialment bèl·lic, d’exaltació del nacionalisme: “Això és una guerra, però per sort els hongaresos som tots soldats i podrem comportar-nos com a tals.” Hongria va ser un dels primers països que va començar a construir murs de formigó per evitar el pas a refugiats i migrants. La lluita contra l’enemic exterior sempre dona els seus fruits: els refugiats i Brussel·les són dos dels blancs preferits per Orbán. Des de la seva entrada a la Unió Europea, els països de l’Est han demostrat que el seu encaix encara és complicat. Les raons es podrien buscar en el passat dictatorial que van viure aquests països sota l’òrbita del comunisme. El que s’ha oblidat en els darrers anys és que la majoria d’aquests països no han tingut l’oportunitat, històricament, de tenir una nació sobirana. Sempre van formar part d’un imperi. I entrant a la Unió Europea és quan realment han tingut l’ocasió de ser països sobirans, i aquí rau la pugna entre aquests països que malden per tenir més sobirania i Brussel·les. La Unió Europea va néixer com un conjunt d’estats nació, i el seu èxit ha estat aportar temps de pau i estabilitat. El club dels 27 és un conjunt de països amb les seves diferències. Tot i això, la Unió Europea ha de posar límits –la sentència que condemna Hongria, Polònia i la República Txeca per negar-se a acollir refugiats és un avís per a navegants– i no ha de permetre que en un país es confonguin els poders executius i legislatius. Ni que s’utilitzi la pandèmia del coronavirus per debilitar drets democràtics.