Amb centenars de milers de contagiats i víctimes mortals en prop de dos-cents països per la covid-19, les conseqüències socials i econòmiques ja són difícils de concretar o, si més no, d’assimilar. Ben poques vegades fins ara s’havia produït una catàstrofe d’aquestes característiques, tan dura en l’àmbit global. Per això, ara s’obre un dilema, un debat: treballar per una estratègia que salvi el màxim de vides humanes, o bé combatre el virus però sense deixar caure del tot l’economia. Ras i curt: la bossa o la vida!

Certament, tothom entén que cal fer tot el que sigui necessari per evitar el màxim de defuncions, però sobten algunes declaracions de polítics internacionals o fins i tot de representants de patronals de casa nostra que poden deixar entendre que salvar l’economia és una prioritat ineludible. Si fos possible evitar víctimes mortals, el tancament d’empreses i aturar els acomiadaments al mateix temps no hi hauria debat, però amb el panorama actual, amb la immensitat que esdevé, les decisions mai són o blanc o negre, sinó que cal prioritzar, gestionar i implementar.

És cert que la crisi sanitària s’ha gestionat tard i malament. També és evident que ha fet la sensació que el més important era la unitat d’Espanya. Això va quedar palès des del principi, amb el reial decret, que estipula que les comunitats autònomes queden “darrere” del govern d’Espanya, no al costat, per treballar en col·laboració. I també amb l’exagerada presència de l’exèrcit, la Policía Nacional i la Guàrdia Civil en les rodes de premsa. La prova n’és l’eslògan escollit: Aquest virus el parem units. Tot i així, ja hi haurà temps per analitzar les responsabilitats de cada administració.

Ara el que importa és aturar la pandèmia i sortir tan aviat com sigui possible de la crisi econòmica amb el mínim nombre d’empreses tocades i enfonsades i amb la xifra més baixa d’acomiadats. Per això, cal un pla de xoc dels governs dels estats per injectar liquiditat urgent i destensar les tresoreries de les empreses. I si l’executiu de l’Estat demana aturar els sectors no essencials i diu que l’empresa ha de seguir pagant els salaris, el més lògic és que, com a mínim, aquestes empreses puguin tenir una moratòria fiscal de tots els impostos. Si això no es fa, milers d’empreses tancaran les seves portes i no precisament de manera temporal.

Més enllà de les fronteres, caldrà que les institucions econòmiques internacionals, com la Reserva Federal, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE), actuïn amb decisió. Ara ja no es parla d’evitar un alentiment, una desacceleració o fins i tot la recessió econòmica (que tècnicament és quan dos trimestres seguits consecutius l’economia creix per sota de zero), sinó d’evitar una llarga depressió. Per això és tan important augmentar el deute públic, per fer créixer els recursos inexistents, i cancel·lar els deutes de les empreses, una recepta que no ha trigat gens a recordar l’expresident del BCE Mario Draghi.

El BCE ha anunciat fa pocs dies un programa de compra de deute per valor de 750.000 milions d’euros. Una partida que no estarà supeditada a les restriccions dels altres programes d’adquisició d’actius, que limiten la quantitat de cada emissió de deute que pot comprar l’entitat en els mercats. Un fet que a la pràctica deixa les mans lliures al BCE per implementar les seves compres.

El catedràtic Xavier Sala i Martín insisteix que ara el que cal fer, amb urgència, és “començar a imprimir i repartir diners a dojo” per aturar la patacada. Si no es fa ara amb una crisi tan profunda i tan sobtada que afecta totes les economies del món, quan es farà?

Tanmateix, creix la tensió davant les estratègies divergents. Fa deu dies, en la cimera europea sobre el coronavirus, hi va haver un xoc frontal, entre el nord i el sud, que incrementa la incertesa. D’una banda, hi havia els partidaris d’un pla Marshall de reactivació econòmica, liderats per Pedro Sánchez. Els amotinats van ser Holanda, Alemanya i Àustria, que es van negar a “pagar la festa” als països mediterranis, que és el que va passar en la crisi del 2008. El ministre de Finances holandès fins i tot va dir que caldria investigar per què alguns estats no tenen marge pressupostari tot i que l’eurozona havia acumulat set anys de creixement. La Haya, Berlín i Viena van demostrar insolidaritat davant d’un cas de salut que colpeja fortament el sud, però segurament encara recorden que quan governava el PP, Espanya, inundada de corrupció, es vantava de ser el primer país europeu amb més quilòmetres d’AVE.