Opinió
ELS PRESOS TAMBÉ TENEN DRETS
A causa de la situació política que es viu a Catalunya i de la repressió que s’ha anat patint en els últims anys, la societat catalana s’ha apropat a la realitat penitenciària i ha entès una sèrie de peculiaritats sobre aquesta realitat com ara que moltes vegades l’ús de la mesura de presó s’acaba transformant en un abús; no obstant això, ara que ens assola una pandèmia, la intensitat i les conseqüències de la qual encara no som capaços de calibrar en la seva correcta dimensió, hauríem de fer un sobreesforç per comprendre que les persones privades de llibertat, totes, són subjectes de drets i que aquesta pandèmia els pot afectar amb més ferocitat que a la resta de la societat.
Les mesures profilàctiques recomanades, com la distància social, la higiene permanent i amb productes desinfectants, l’ús de mascaretes, etc., són mesures impossibles de complir als centres penitenciaris per raons molt senzilles i òbvies: les cel·les no solen ser individuals, els espais comuns són de dimensions restringides, els criteris de seguretat prevalen sobre els sanitaris, hi ha importants col·lectius vulnerables a la covid-19, es disposa d’escassos recursos sanitaris –tant materials com humans– i, finalment, es tracta d’espais permeables d’impossible confinament per absurd que sembli.
Sí, tractant-se d’un espai tancat, extremadament acotat i petit on s’apleguen milers de ciutadans amb les seves peculiaritats i condicions mèdiques, el més perillós és que en cas que el virus hi entrés, la qual cosa ja ha passat en alguns centres, seria implacable per aquestes mateixes raons i, que no se’ns oblidi, per molt que s’hagin restringit les visites, els funcionaris van fent rotacions i els proveïdors de subministraments, també, amb la qual cosa el risc que el virus se segueixi expandint a l’interior de les presons és molt elevat i no hi haurà manera d’aturar-ne les nefastes conseqüències.
En termes generals, fins ara, els criteris aplicats per mantenir els empresonats dins de les presons han estat els de sempre, com si no estigués succeint res o res hagués canviat amb la pandèmia… Evidentment, aquesta manera d’entendre la realitat reflecteix molt bé com pensen una majoria important d’operadors jurídics, cridats a resoldre aquesta realitat i sobre els quals caurà la responsabilitat del que succeeixi a l’interior de les presons.
Alguns jutges, pocs fins ara, han comprès que els criteris legals per a l’adopció de mesures privatives de llibertat i per al manteniment de les ja acordades s’havia de flexibilitzar; no obstant això, la resposta donada pel Tribunal Suprem a un innecessari avançament dels criteris que s’aplicarien als presos polítics catalans servirà perquè el conjunt de la judicatura, tret d’honroses excepcions, entengui que no ha canviat res i que no han de contradir la posició o els criteris comunicats, a través d’un “whatsapp de premsa”, per part del Suprem, que és el màxim intèrpret de la legalitat a l’Estat.
La concisa nota de premsa del Suprem, juntament amb l’amenaça als funcionaris de presons encarregats de la classificació i, de passada, el reflex que desconeixen els que han de prendre aquestes decisions en referir-se, fins i tot, a una junta general inexistent en lloc de referir-se a la junta de tractament, també ens fa evident el més greu dels problemes: el desconeixement de com s’han d’interpretar les normes i de quines són d’aplicació ara i per a aquests casos concrets.
Hi ha coses que són elementals, almenys per als juristes, i una d’aquestes coses és l’establerta en l’article 3.1 del Codi Civil, segons la qual: “Les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, amb relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han de ser aplicades.” El context és clar i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, també, o potser hi ha algú que encara no s’ha assabentat que ens està assolant una pandèmia?
Ara bé, el que tampoc deixa de sorprendre és l’escàs coneixement que sembla que es tingui no ja de les normes estatals sinó, també, de les d’origen europeu que, per definició, formen part i informen el nostre ordenament. Sí, l’ordenament espanyol és clar i l’europeu és, a més, imperatiu respecte a les obligacions dels estats i, també, de les persones cridades a aplicar-lo.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que és dret primari i d’obligat coneixement i compliment per part de tots els jutges de la Unió, garanteix a tothom una sèrie de drets entre els quals destaquen la dignitat, la vida, la integritat física i psíquica, la prohibició de les pràctiques eugenèsiques, i en particular les que tenen com a finalitat la selecció de les persones, la prohibició de la tortura i de les penes o els tractes inhumans o degradants, la llibertat i la seguretat, la igualtat davant la llei, la protecció de la salut, la proporcionalitat de les penes, etc.
En aquest cas, tots aquests drets estan en joc i s’han de ponderar a l’hora de mantenir mesures de presó que, més aviat que tard, s’acabaran demostrant que són errònies, però, sobretot, il·legals perquè contravenen normes de compliment obligat. Els criteris que valien, fins i tot encara que en discrepem, per adoptar i/o mantenir les persones a la presó abans, no són vàlids ni proporcionals ni legals en aquests moments, perquè ara, davant d’una situació excepcional, el que s’ha de primar és el dret a la salut, a la integritat física i psíquica de les persones i, en definitiva, el dret a la vida.
Partint del “context” actual i de la “realitat social” que estem vivint i de la qual no poden ser aliens ni jutges, ni autoritats penitenciàries ni polítiques responsables de les presons, sembla evident que s’han d’adoptar totes aquelles mesures necessàries per reduir al màxim la població reclusa a fi de garantir-los els drets que, com a ciutadans tenen. No hi ha excuses ni hi ha excepcions; això no va només de presos polítics, sinó d’éssers humans empresonats amb independència que ens agradin més o menys els motius pels quals ara estan a la presó.
Tots aquells que tenen alguna cosa a dir i decidir sobre les persones empresonades són tributaris de les obligacions establertes en la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i en el Conveni Europeu de Drets Humans, i si la pandèmia comença a fer estralls a l’interior de les presons, la responsabilitat serà exclusivament d’aquells que no hagin fet tot el que tenien a les seves mans per pal·liar aquesta situació que, en aquests moments, només pot ser salvada mitjançant processos d’excarceració provisional de tantes persones com sigui possible per garantir la vida de tothom.
Michelle Bachelet, alta comissionada de les Nacions Unides per als drets humans ha recordat que els governs es veuen obligats a prendre “decisions difícils” en aquesta pandèmia, però els ha instat a “no oblidar les persones que estan entre reixes”, també per protegir els funcionaris, els visitants i “la societat en el seu conjunt” i ha fet una menció expressa que alguns països ja ho han començat a fer: “Ara, més que mai, els governs haurien d’alliberar totes i cadascuna de les persones que estan empresonades sense suficient base legal, incloent presos polítics i altres detinguts.”
La responsabilitat radica, en primer lloc, en els jutges i tribunals sota la jurisdicció dels quals està cadascun dels presos, ja siguin preventius o penats, i després, en les de les persones que ostenten la responsabilitat política sobre les diverses presons. Es tracta de responsabilitats ineludibles i, davant d’una situació tan greu, no es pot passar la pilota d’una teulada a una altra ni traslladar la responsabilitat als funcionaris de presons que, en definitiva, són els únics que només compleixen ordres. La manera com tractem els nostres presos dirà molt de nosaltres com a societat.
