ÉS LA DISCIPLINA, IMBÈCILS!

El con­fi­na­ment arriba al límit. L’ofi­cial, perquè el govern espa­nyol està més aco­llo­nit per l’eco­no­mia que per la covid-19, i el domèstic, perquè a molta gent ja li sem­bla bé apa­ren­tar que és res­pon­sa­ble si només ha de ser una estona, però si ha de durar gaire, tot li tiba. Es per­cep en acti­tuds rebels que empe­nyen cap a les sego­nes residències, cap al super­mer­cat a com­prar lla­mi­na­du­res, o cap a l’aire lliure per ven­ti­lar les neu­ro­nes. I també en l’opinió pública, que s’expressa per boca dels ora­cles mediàtics o que direc­ta­ment s’esbrava per les xar­xes per pre­gun­tar-se per què els nens no poden sor­tir al parc, per què no es pot anar a fer surf de vela, a nedar o a pas­se­jar pel bosc. Deu ser que ven­ti­len poc la casa i les neu­ro­nes se’ls ofe­guen i no se’ls acut que no estem de vacan­ces, que una excepció en jus­ti­fica una altra i així fins a l’infi­nit, que el risc indi­vi­dual no és equi­va­lent al risc col·lec­tiu ni que l’exem­ple i la dis­ci­plina són fona­men­tals perquè les acci­ons col·lec­ti­ves sur­tin bé. Però tran­quils, que aviat podrem córrer i el virus, també.