EL NOSALTRES
Fa quatre setmanes que desenvolupem la política del “com estàs?” per fer front a la incertesa, les pors i el dolor. En aquest confinament imposat, que vivim en una mena de solitud compartida, ens estem dient contínuament “cuidem-nos”. Sembla que, ara sí, està deixant de ser un eslògan per convertir-se en filosofia de vida. Hem après, de cop, en aquesta situació de fragilitat, de vulnerabilitat, la importància de les cures com un aspecte essencial de la nostra vida. I això és una de les millors lliçons que hauríem de retenir un cop acabi tot.
Les mirades de complicitat amb uns veïns i veïnes que surten als balcons cada vespre a les vuit, les xarxes de solidaritat creades, els voluntaris que fan la compra a la gent gran i grups de risc que no poden sortir de casa, les que confeccionen mascaretes amb la seva vella màquina de cosir, i les trucades i converses, per totes les vies i aplicacions imaginables, contraposen la solitud amb el sentiment de viure una cosa profundament col·lectiva que pot esdevenir una oportunitat: la d’enfortir xarxes i vincles comunitaris, la de trencar la solitud d’aquells que abans, invisibles per molts, ja estaven sols.
Aquesta frenada vital ens ha permès pensar sobre el temps, sobre allò que és urgent i allò que és important a les nostres vides, sobre el ritme que portàvem i les coses –petites, insignificants però cabdals– que ens perdíem. La responsabilitat col·lectiva davant del risc de contagi ens ha fet transitar de l’individualisme a la col·lectivitat, d’allò superficial a allò més profund, de l’avarícia a la generositat. L’essència humanista ha vist la llum i mai més l’hauríem de fer tornar a la cova de l’egoisme capitalista. D’aquí en endavant, pensem en les persones, les vides, el patiment i els privilegis que tenim. Aquest és un primer pas per deixar per sempre el singular i parlar en plural, per aquell nosaltres col·lectiu que doni sentit a tot.
Cuidar sense abraçar-nos, acompanyar els que estan aïllats o sols, contactar-hi sense veure’ns. Cures a distància i la promesa que, un cop sortim, recuperarem totes les abraçades perdudes i farem tots els comiats que mereixen els que ja no hi són. Cuidem-nos i cuideu, a tothora, que és la manera més gran de fer política pel bé comú.
