ITÀLIA: PEDRA DE TOC EN LA CRUÏLLA D’EUROPA

La setmana passada l’Eurogrup –on s’asseuen els ministres d’Economia dels països de l’euro– va acord les mesures per respondre a la crisi econòmica derivada de l’epidèmia del coronavirus: 240.000 milions d’euros del fons de rescat europeu ja existent (MEDE) per als estats; 200.000 milions del Banc Europeu d’Inversions per a les empreses, sobretot pimes, i 100.000 milions que aportarà la Comissió Europea –que haurà d’emetre deute propi a tal efecte– per als treballadors, per evitar els acomiadament massius. Teòricament, més de mig bilió d’euros en total.

Però el mateix Eurogrup va admetre que es tracta d’un paquet de mesures per respondre només als efectes immediats de la crisi, a curt termini. I va reconèixer que calen altres i més ambicioses propostes per al mitjà i llarg termini, pensades per finançar la reconstrucció de l’economia europea, que tothom ja dona per segur que patirà la crisi més greu des del anys trenta –pitjor, si més no d’entrada, que la crisi derivada del col·lapse financer del 2008–. Per això han proposat als caps d’estat i de govern que seuen al Consell Europeu que aprovin la creació d’un “fons europeu per a la recuperació”. Un Consell que es reunirà la setmana que ve i que, si és cert que la UE es troba davant d’una de les cruïlles més dramàtiques des de la seva fundació, afrontarà una de les sessions més transcendentals de les darreres dècades.

Entremig, aquesta mateixa setmana, s’ha celebrat un ple del Parlament Europeu, on hi ha hagut un sorprenent consens, força majoritari, en una qüestió bàsica: la resposta de l’Eurogrup, de la Comissió Europea i del Consell Europeu no és suficient, vista la gravetat del xoc econòmic i social al qual s’enfronta la societat europea. Alguns critiquen que aquestes tres institucions –les diferents peces del poder executiu comunitari– estan reaccionant amb massa lentitud. D’altres, al·leguen que mig bilió d’euros és una xifra del tot insuficient per pagar la factura de la crisi. Els més audaços denuncien que el MEDE no deixa de ser un mecanisme de crèdits, que augmenta el deute públic i que algun dia s’hauran de retornar, i reivindiquen que allò que necessiten els estats avui són inversions a fons perdut finançades per la UE. Els italians, per acabar-ho de reblar, desconfien –i no sense raó– de la clàusula de l’acord de l’Eurogrup, segons la qual, en aquesta ocasió, els rescats del MEDE estaran exempts de cap mena de condicionalitat. Com creure’s això, si el tractat que regula el MEDE diu tot el contrari?

Per garantir que el proper Consell Europeu estigui a l’altura d’aquesta greu hora històrica, el Parlament ha aprovat una proposta per portar la idea del nou “fons de recuperació” a la seva màxima expressió: un fons finançat amb els anomenats “bons de reconstrucció”, que serien emesos com a deute conjunt europeu i que estarien recolzats en el pressupost de la Comissió Europea. Una proposta que té derivades molt rellevants. D’entrada, encara que es tracti d’un fons temporal, orientat exclusivament a sortir de la crisi econòmica provocada pel coronavirus, no deixa de ser una forma incipient d’eurobons, aquells que Merkel va prometre que no existirien mai mentre ella fos viva. Fa unes setmanes el coronavirus va obligar Trump a acceptar una forma incipient de renda bàsica, limitada en el temps; ara sembla a punt d’obligar a Merkel a acceptar una forma, també incipient i limitada en el temps, de deute europeu mutualitzat. Ironies de la història

A més, si aquest fons ha d’estar recolzat en el pressupost comunitari, aquest pressupost haurà de fer un salt de gegant, fins al 2% del PIB europeu, com a mínim, i aleshores els tradicionals i extenuants debats sobre si aquest pressupost havia d’estar una mica per sobre o una mica per sota de l’1% hauran quedat polvoritzats per les circumstàncies. En darrer lloc, com podria la Comissió disposar d’un pressupost d’aquesta magnitud sense obrir la porta als anomenats recursos propis, és a dir, sense crear els seus propis impostos? La crisi del coronavirus ha obert de bat a bat la porta d’un debat fins ara massa somort: la necessitat de bastir un veritable sistema tributari europeu, sense el qual un fons europeu de reconstrucció sembla poc menys que inviable.

Aquests dos dies de ple s’han sentit paraules molt grosses, crides molt ambicioses i proclames molt solemnes. Amb la millor intenció, certament. Amb la voluntat que tots plegats tinguem consciència -i sobretot els líders europeus– de la gravetat del moment històric que estem vivint. S’han sentit eurodiputats dient que Europa “no es juga simplement el seu futur, sinó la seva pròpia supervivència.” Algú altre dient que ha arribat l’hora dels “Estats Units d’Europa”. Molts reclamant la mutualització del deute europeu: “Si del que es tracta és de reconstruir l’economia europea, això ho hem de fer junts i, per tant, ho hem de pagar entre tots”.

Algú ha recordat que quan l’estanflació dels anys setanta, Europa va superar aquella crisi econòmica gràcies a la proposta de Jacques Delors d’avançar amb determinació en la construcció del mercat comú, i que ara necessitem una proposta d’un ambició similar, sinó superior. No ha faltat qui ha recordat que d’aquesta crisi econòmica cap estat europeu no se’n podria salvar tot sol i que, per tant, no es tracta de reclamar “solidaritat dels forts cap als dèbils” sinó “solidaritat entre iguals”. Molts han repetit l’argument segons el qual, si estem parlant de la pitjor crisi econòmica a què s’ha hagut d’enfrontar Europa des de la Segona Guerra Mundial i d’aquella crisi en vam sortir gràcies al pla Marshall, ara necessitem un nou pla Marshall adaptat als nostres temps, capaç d’impulsar un procés de reconstrucció econòmica comparable. La idea subjacent en tots els casos: a una crisi de màxims no es pot respondre amb una resposta de mínims.

Es tracta d’arguments que podria subscriure gairebé en la seva totalitat. De fet, alguns els he defensat des d’aquestes mateixes pàgines, en els darrers articles. I tanmateix, escoltant-los en la tranquil·litat relativa de l’hemicicle, m’ha assaltat la pregunta de si tanta valentia discursiva no és, en realitat, un símptoma que el Parlament Europeu (PE) té encara poc poder i que, per tant, allà la retòrica és fins a cert punt gratuïta.

En qualsevol cas, hi ha una pregunta que és inevitable: el Consell Europeu serà capaç d’aprovar l’ambiciosa –m’atreveixo a dir històrica– proposta que li reclama el Parlament Europeu? O formulat d’una altra manera: quina raó tindria Alemanya per bloquejar una proposta així? I dic Alemanya perquè els països del bloc del nord –Àustria, Finlàndia i Holanda– la seguiran si acaba cedint. La resposta més habitual és aquesta: Merkel s’ho ha de pensar dues vegades abans d’acceptar segons quin grau de mutualització, perquè això podria provocar una allau de populisme nacionalista i euroescèptic al seu país i l’auge electoral de l’extrema dreta de l’AfD.

Tanmateix, potser la pregunta correcta és aquesta altra: quines seran les forces del populisme nacionalista que es desfermaran en cas que no es tanqui un acord com el que proposa el Parlament Europeu? No són pocs –i em compto entre ells– els que pensen que Itàlia és la baula feble de la tempesta perfecta a la qual aquesta pandèmia mundial ha empès la Unió Europea. Sense un acord polític ferm i eficaç dels líders europeus, que permeti verificar de manera irrefutable que aquesta crisi s’afronta de manera solidària, és possible que sigui a Itàlia on s’imposi de manera irreversible una narrativa euroescèptica.

Probablement, el Consell s’enfronta a un dilema diabòlic: quin euroescepticisme és pitjor: el dels populistes nacionalistes del nord, que no volen saber res de la UE si crea mecanismes estables de solidaritat entre els països del nord i els del sud, o el dels nacionalistes populistes del sud, que troben en una possible falta de solidaritat intraeuropea l’excusa perfecta per atiar la seva deriva antieuropea?

En el cas d’Itàlia no es pot adduir falta de capacitat de reacció davant de l’epidèmia, perquè aquest va ser el país europeu per on va entrar el virus i no va tenir cap marge de temps addicional per preparar-se. Si per falta de solidaritat europea, Itàlia acabés abocada a una crisi de deute sobirà com la que va patir Grècia després de la crisi del 2008, ja podem fer saltar totes les alarmes. Itàlia no és Grècia. I el mateix podríem dir de Franca o d’Espanya. Són països irrescatables, pel volum del seu deute, en cas que la seva crisi econòmica els acabi deixant als peus dels cavalls dels mercats financers.

Una Itàlia de dol pels seus morts i contrariada amb la Unió Europea, si aquesta no està a l’altura, pot deixar el projecte europeu a la vora del precipici. Perquè sense un “fons de reconstrucció” potent no està escrit enlloc que Itàlia –com tampoc França o Espanya– pugui evitar una crisi de deute sobirà quan la factura pública de la crisi es dispari. I una Itàlia irrescatable, no es podria convertir fàcilment en una Itàlia temptada d’abandonar l’eurozona? Quin futur tindria l’euro sense Itàlia? I quin futur tindria la Unió Europea sense l’euro? O tot això és només un malson que mai es podria fer realitat?