UN DEURE AMB LA GENT GRAN

La decisió del govern català de tras­pas­sar al Depar­ta­ment de Salut el con­trol de les residències de gent gran no s’hau­ria de limi­tar al període de segui­ment de la pandèmia de la covid-19, sinó ads­criure-les-hi defi­ni­ti­va­ment. Hi ha, almenys, dues raons ben clares que ho jus­ti­fi­quen: d’una banda, perquè la lògica sim­ple de la bio­lo­gia fa que la majo­ria de les afec­ci­ons i de les malal­ties cròniques s’accentuïn a mesura que pas­sen els anys; de l’altra, que l’aug­ment de la lon­ge­vi­tat és degut, entre altres coses, a la capa­ci­tat de la medi­cina de gua­rir o ate­nuar aques­tes afec­ci­ons. Per tant, encara que un cen­tre d’aques­tes carac­terísti­ques no es pot equi­pa­rar a un hos­pi­tal, sí que el trac­ta­ment de la salut hi és igual­ment prin­ci­pal, fona­men­tal. I aquest fac­tor ha de tenir pri­o­ri­tat per damunt de qual­se­vol altre de caràcter social o admi­nis­tra­tiu. Si això hagués estat així, el coro­na­vi­rus no s’hau­ria pogut acar­nis­sar d’aquesta manera en aquests esta­bli­ments. En un con­text de valors repu­bli­cans, la gra­ti­tud col·lec­tiva i la pro­tecció de les per­so­nes que ens han por­tat fins al pre­sent són un deure.