VOCACIÓ

Lle­geixo unes decla­ra­ci­ons al diari Deia del doc­tor Sal­va­dor Macip. Té por que un cop passi la urgència de la covid-19, les pri­o­ri­tats canviïn i els diri­gents polítics seguei­xin sense fer cas dels met­ges i dels científics. I creu que això seria un greu error, perquè la pròxima pandèmia pot ser pit­jor i cal estar ben pre­pa­rats. Macip rei­vin­dica que s’inver­teixi més i millor en inves­ti­gació científica. I que es faci ara, abans no sigui massa tard. Un cop lle­gi­des, les decla­ra­ci­ons, m’han vin­gut al cap unes parau­les que Noah Gor­don va escriure a la novel·la La doc­tora Cole: “Just en el moment del perill, però no abans, ado­rem a parts iguals Déu i el metge. Però un cop ha pas­sat aquest perill, els paguem amb la mateixa moneda. A Déu, l’obli­dem i al metge el menys­te­nim, el menys­preem.” Can­vieu Déu per científics i la lle­tra i la música són les matei­xes. En Sal­va­dor, a part de ser metge és escrip­tor. A través de la ficció ha sabut expli­car temes molt deli­cats. Amb pre­cisió quirúrgica, en els seus lli­bres dis­sec­ci­ona la nos­tra soci­e­tat. Recordo la seva última novel·la Els finals no arri­ben mai de sobte (Enci­clopèdia cata­lana, 2019), sobre l’impacte emo­ci­o­nal dels atemp­tats a les Tor­res Bes­so­nes de Nova York. Macip enver­nissa tota la història que suposa un canvi de para­digma amb refle­xi­ons sobre l’espècie humana, la medi­cina i la vida. I en un pas­satge, el pro­ta­go­nista, en Gui­llem, que és metge diu: “Som defec­tu­o­sos. Tot el pla­neta ho és. La vida és defec­tu­osa. Per defi­nició. Si els orga­nis­mes no mutes­sin encara seríem bac­te­ris vivint en un toll. Tota la nos­tra existència es basa en una acu­mu­lació d’errors que, després de mili­ons d’anys, ens ha con­ver­tit en el que som ara. Evo­lu­ci­o­nem quan ens equi­vo­quem.” Macip inves­tiga, escriu, lle­geix, estima la seva vocació i rei­vin­dica per als del seu ram més i millors eines per poder sal­var vides. Tan­ma­teix, estic segur que no vol­dria haver de dema­nar-ho en cada entre­vista que li fan i que vol­dria poder dedi­car el temps a allò que el gran metge persa Avi­cenna res­pon a un jove Rob J. Cole a El metge, de Noah Gor­don.

“–No dub­teu mai de la vos­tra vocació? 

–Cons­tant­ment. Quan em llevo i quan me’n vaig a dor­mir. La resta del dia estic massa enfei­nat curant paci­ents com per pen­sar-hi.”